Comprar entradas para Ciutat de gespa

L'obra pren com a punt de partida a un Federico Garcia Lorca que decideix viatja a New York a conseqüència d’un fracàs amorós, i davant la necessitat de fugir de l'ambient opressor que es vivia a Espanya en aquella època degut a la seva condició sexual.

Per Lorca New York va ser el descobriment d’una societat més moderna,  un lloc on poder viure i ser ell mateix amb total llibertat. De tots els barris, el que més li va impressionar va ser Harlem. A Harlem va descobrir els locals de jazz i la bellesa dels homes afroamericans. Va gaudir de la festa, i va estar sempre rodejat d’homes amb els que va compartir vivències, poesia i sexe. És en una de les nits amoroses on descobreix el llibre “Leaves of Grass” del poeta Walt Whitman. Els poemes de Whitman li obren un nou món, una altra manera d’entendre l’homosexualitat. Whitman havia sabut expressar allò que ell sentia i que no havia estat capaç d’explicar amb paraules.

“Ciutat de Gespa” és un d’aquells espectacles que destaca per la seva elegància, sensibilitat i poesia escènica. És un muntatge d’una bellesa extraordinària, d’aquells que t’arriba a l’ànima i t’emociona. Un muntatge al més estil lorquià, ple de simbolisme i metàfores. Victor Álvaro, Joan Vázquez, Gerard Alonso i Bealia Guerra, inspirats en els versos de “Poeta en New York” de Lorca, i el llibre “Leaves of Grass” de Walt Whitman, han creat un espectacle íntegrament musical, on tot s’explica a través de la música i el moviment.

Joan Vázquez ens sedueix amb la seva veu, amb la seva interpretació i amb el seu moviment escènic.  Les melodies són pura poesia. Poder gaudir de la música en directe no té preu.

Jo de vosaltres no em perdria aquesta joia !!!

Sensible, delicada, intensa y sobra decir que poética propuesta con dirección de Victor Àlvaro, interpretación y dramaturgia de Joan Vàzquez y música de Gerard Alonso (los responsables de la magnífica Paquito forever).

Lorca herido y sintiéndose traicionado por sus amigos Buñuel y Dalí, marcha a Nueva York donde todo le parece grande, monstruoso y peligroso, hasta que descubre la vida nocturna y un cubano le devuelve la luz y la poesía.

Whitman, que muchos conocieron a través de El club de los poetas muertos, el más importante poeta norteamericano, canta a la naturaleza, el salvajismo -incluso con un punto sensual- y loando los sentidos.

Dos visiones y momentos contrapuestos a priori: la urbe que amenaza junto con un estado de ánimo dolido y la naturaleza que calma e invita a fundirse con ella.

La intensidad poética y de emociones va en aumento y finalmente conectan Poeta en Nueva York y Hojas de hierba respetando el castellano de Lorca y traduciendo al catalán los poemas de Whitman. Los mundos de los poetas se acaban encontrando, separados al inicio por una pieza de tela blanca con una cama en medio, lugar de reposo y pasión. La música nos guía y sitúa en cada momento de los poemas y reflexiones, la tranquilidad de la naturaleza, los campos de césped, la lluvia, el tráfico ruidoso de la metrópolis, los clubes de jazz, llenos de humo, desenfreno, alcohol y deseo…

Després de gaudir dues vegades de la magnífica Paquito forever, tenia ganes de veure que faria el seu equip en la propera proposta. De fet, m'he trobat amb un espectacle molt diferent que no repeteix fórmules i que és valent, sense tenir por als riscos, cosa que sempre s'agraeix. En aquest sentit, l'obra no té por d'explorar la temàtica plantejada a través de dos personatges reals ficcionats. S'ha de dir que s'aconsegueixen trobar escenes realment meravelloses, d'una gran bellesa escènica i amb transcendència, tot i que en altres ocasions això no s'assoleix tant, creant-se algun altibaix que pot treure a l'espectador de l'obra per moments. Potser és vol "poetitzar" tant el relat que s'acaba per no deixar passar dins d'ell a algun espectador, tot i que en d'altres, segurament, això provocarà l'efecte contrari. No obstant, l'entrega de Joan Vàzquez és tal que aconsegueix atrapar-nos alhora que gaudim de la seva bona interpretació dels dos personatges i d'unes cançons encertades. De la mateixa manera, la direcció de Víctor Álvaro esdevé molt atractiva, resultant precisa, envolvent i no dubtant en apostar per oferir diferents sensacions visuals a través de la posada en escena que complementen la proposta del text. Així, podem dir que ens trobem davant d'una proposta que no dubta en explorar a nivell temàtic i escènic, tot aconseguint presentar més grans escenes musicals individuals que no pas en el seu conjunt, per la qual cosa ja val la pena apropar-se a veure-la.

Després de l'èxit aconseguit amb “Paquito forever” (espectacle dedicat a la figura del bailaor, cantaor i transformista Paco Alonso), “Ciutat de gespa” és, en paraules del mateix Joan Vázquez a la roda de premsa, “un viatge a la recerca de la nostra inspiració, dels nostres veritables desitjos i, en definitiva, de nosaltres mateixos“.

L’obra uneix en aquesta proposta a dos grans poetes de la literatura universal, el poeta nord-americà Walt Whitman (1819-1892) i el poeta espanyol Federico Garcia Lorca (1898-1936).

Lorca acaba d’arribar a Nova York en ple crack del 29, on intenta recuperar-se d’una ruptura sentimental (havia trencat la seva relació amb l’escultor Emilio Aladrén) i de la traïció que creu ha rebut per part de Salvador Dalí i Luis Buñuel, que han rodat “Un perro andaluz (Un chien andalou)”, segons Lorca en una clara referència a ell. Els dos artistes i amics havien criticat obertament la qualitat del seu “Romancero gitano”.

A Nova York, Lorca està preparant una conferència, però no troba les paraules adients, ja que en aquell moment travessava per un una crisi artística i, personalment, tenia molts dubtes per resoldre.

75 anys abans, Walt Whitman gaudeix d’una vida plena sense preocupacions.

Encara que Lorca i Whitmann mai van poder coincidir als EUA -pertanyien a èpoques diferents- sí que coexisteixen en aquest muntatge.

Les dues històries s’entrellacen quan un nen li fa una pregunta a Whitman, una pregunta que li farà trontollar els seus principis i afectarà profundament l’existència de Lorca.

És de suposar que Garcia Lorca coneixia la poesia de Whitman abans d’arribar a Nova York i li va dedicar un poema en el seu llibre “Poeta a Nova York”, aquesta “Oda a Walt Whitman” .... podeu veure-la clicant en aquest ENLLAÇ ...

Oda que ha donat peu a Joan Vázquez per enllaçar als dos poetes, especialment amb el vincle de l'homosexualitat.

CIUTAT DE GESPA ha estat creada per Joan Vázquez amb el compositor i pianista Gerard Alonso, la direcció és de Víctor Álvaro i la coreografia de Bealia Guerra.

En la nostra funció qui estava al piano era Haile Lizarazu i al clarinet i saxo, Albert Abad.

L'escenografia que ha emprat Víctor AlGo a l'espai escènic, no ens ha agradat gens, com a mínim fins que ha desaparegut la mena de tul que separava els dos espais. Entenem que amb aquest tul “separador” es volia mostrar a l'espectador la diferència vital entre ambdós poetes, ja diferenciats d’altra banda per l’idioma en què parlen (Lorca en castellà, Whitman en català). Al nostre entendre creiem que aquesta separació física es manté massa estona i pertorba la visió de “l’altra banda”.

Tampoc ens ha convençut la coreografia de Bealia Guerra, especialment a la primera part, per l'exagerada gestualitat de “Lorca”, que nosaltres considerem totalment innecessària, perquè l'espectacle ja desprèn de per si una enorme sensibilitat poètica, i els moviments que la coreògrafa li fa fer a Joan Vàzquez, en lloc de realçar la proposta, l'empitjora considerablement.

Malgrat els dos “però” comentats, hem de dir que el treball de Joan Vázquez ens commou i ens transmet l'enorme desesperació de Lorca, en no saber trobar el seu lloc; la interpretació de l'actor és magnètica i la proximitat amb què el veiem cantar és realment impagable i màgica.

La música uneix als dos poetes, les cançons de Whitman estan traduïdes al català i s’inspiren en la música popular del segle XIX i en cançons de batalla, ja que Whitman va servir com a voluntari en hospitals durant la Guerra de secessió. Contrasta la música que acull Lorca, una música més propera al jazz sense deixar de banda les arrels flamenques.

Segons va comentar Joan Vazquez, han intentat traslladar a la música el llenguatge simbòlic que el poeta va utilitzar al seu llibre “Poeta a Nova York” en què comparava la situació dels negres de Harlem amb la dels gitanos de Granada.

Un espectacle molt recomanable amb una gran sensibilitat i on cal deixar-se portar per la música i la poesia, la magnífica veu i l'entrega absoluta d’en Joan Vázquez.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ