Comprar entradas para Béla Bartók: exili a Nova York

Béla Bartók: exili a Nova York té les veus de Rosa Renom i Lluís Marco posant cos a les paraules del músic hongarès i la seva dona, però no és pròpiament una posada en escena teatral, sinó gairebé una lectura dramatitzada. Es dirà que no, és clar, que el que passa és que la manera adient de portar a l’escena una font epistolar és aquesta, amb els suposats interlocutors asseguts davant de les cartes que es creuaven i llegint-les. Els textos són interessants. Ens situen en el mateix tipus d’experiència d’un autor com Stefan Zweig en l’època que va escriure les seves impressionants Memòries d’ahir: d’una banda, la cultura i l’antic ordre europeus en què havien estat educats tants d’aquests artistes; de l’altra, la barbàrie que representa l’ascens del nazisme i de la plaga feixista per tot el vell continent.

Bartók és un intel·lectual. Quan es posa a investigar en la música popular hongaresa no pretén fer ballar la gent, sinó nodrir la seva música de la mateixa manera que ho havia fet Stravinski a Rússia o que ho faria Robert Gerhard a Catalunya (després exiliat a Londres). Com en ells, el nacionalisme de Bartók no té res a veure amb el dels seus enemics, els nazis: la seva investigació de la música popular tradicional no va ser mai una closca, una forma de replegament o una frontera, sinó la millor manera d’enriquir l’enorme orquestra de la humanitat, de dotar-la de més registres enfront de cap mena d’estandardització, i de buscar punts de contactes entre les diferents cultures. Bartók és un músic tan plenament contemporani com els altres dos esmentats, d’avantguarda i tot, però amb arrels. La posada en escena d’Àlex Mañas ens el mostra precisament quan, aïllat de l’entorn natal, el músic viu desarrelat a Nova York com un gerro de porcellana massa fràgil, a pesar del caràcter ferm mostrat abans enmig dels pitjors moments recents de la història europea, quan sense ser jueu se n’havia arribat a designar com una forma de compromís amb tot el que creia.

La teatralització de Mañas posa notes a peu de pàgina a la creació de la música de Bartók, concretament als 44 duos per a dos violins, que sentim en directe interpretats per Oriol Algueró i Sergi Alpiste. El treball sobre aquesta partitura és el pilar fonamental de la peça presentada a l’Espai Lliure: molt més un concert il·lustrat que no una obra teatral amb música. El context fa entendre millor la labor de Bartók. I el vídeo que serveix de fons escenogràfic, en canvi, tan sols hi afegeix una mica de textura plàstica, ja que la barreja d’imatges hi és notable i els plans provinents de Metropolis, de Fritz Lang, no s’acaba d’entendre què hi fan, quin paper hi juguen. Bartók era tan sobri, eixut i seriós com el muntatge, però va defugir sempre el decorativisme a favor de la coherència.