Sense paraules, improvisació, dansa i tot per pasar una bona estona
Un poyo rojo és un espectacle argentí de teatre físic protagonitzat per Alfonso Barón i Luciano Rosso, amb direcció de Hermes Gaido i coreografia dels dos intèrprets juntament amb Nicolás Poggi. Va néixer a Buenos Aires l’any 2008 i sembla que el boca-orella demana anar a veure’ls sempre que sigui possible. Tot són meravelles d’aquesta obra.
El primer que cal saber és que no hi ha diàlegs. Els actors no expliquen la història parlant, sinó que ho fan a través del cos: amb moviments, mirades, gestos, balls, salts, acrobàcies i sons. El millor de tot, és que cada funció és diferent, interactuen amb la ràdio en directe i del que estan programant en cada funció. L’acció passa en un vestidor d’un gimnàs, on hi ha dos homes i una ràdio encesa. Al principi, cadascú sembla anar a la seva. Però, a poc a poc, comencen a observar-se, a provocar-se i a competir entre ells.
Un moviment pot convertir-se en un repte; una mirada, en una invitació; i un joc aparentment innocent, en una lluita per veure qui domina la situació. Fins i tot un joc de seducció entre ells. Mai he vist un espectacle com aquest, i que ha aconseguit un riure des de primer moment. Els dos actos s’acosten, s’allunyen, es desafien i intenten descobrir fins on poden arribar amb l’altre. De vegades sembla que estiguin competint en un esport; d’altres, que estiguin ballant o jugant a seduir-se. Porten anys amb aquesta obra, i es nota des del primer moment la complicitat que hi ha entre tots dos. I com he comentat, la improvisació és constant i per moments sembla que perdran els papers per el que podem anar escoltant a la ràdio en viu. M’ho vaig pasar d’allò més bé, i puc recomanar-ho a tothom sense cap mena de problema. No cal que t’agradi un tipus de teatre o d’altra, si el que vols fer és riure, pasar una bona estona i desconnectar del dia a dia. Si vols veure la resta de la meva opinió, tens l’enllaç