La família, els ideals i el pas del temps

Una nova perla ha arribat a la Biblioteca de Catalunya i ja van tantes que he perdut el compte. En aquesta ocasió, la sala es transforma en un teatre de proximitat per acollir una obra sobre el pas del temps i com influeix aquest en l’evolució dels ideals de les persones. Així, Arnold Wesker ens ofereix uns personatges imperfectes que independentment del camí que triin estan abocats a la foscor, tot i que sense arribar a perdre de vista la porta que condueix cap a l’optimisme. Així, ens trobem amb un text que compta amb diferents capes que resulten properes i entenedores, tot permetent-nos empatitzar amb uns personatges que es van perdent a mesura que avança el temps i que no saben com encarar les seves vides. D’alguna forma, el pas del temps els confon i els aïlla, enfonsant-se per uns pilars personals gens sòlids en els que els ideals són devorats per la desesperança i sent conduïts a viure dins d’una espiral de foscor i malestar que sempre manté una escletxa per sortir d’ella.

La direcció de Ferran Utzet esdevé una capa més del relat de Wesker, tot proporcionant una nova lectura a través de l’enginyosa posada en escena i de l’impecable escenografia. A més, aquesta resulta dinàmica, alhora que dóna protagonisme als diferents personatges, tot mesurant l’equilibri entre el drama i els punts còmics. En aquest sentit, l’equip d’actors també fa una gran feina, la qual acaba sent un vèrtex més per configurar un muntatge tant interessant com ben construït.