No hem après massa des de Strinberg

Ha estat una meravellosa experiència veure una Senyoreta Júlia d’August Strinberg a partir d’una adaptació i direcció de Christiane Hatay que es va representar al Brasil al 2011. A diferència de l’original i altres versions que introdueixen un servent racialitzat, en la versió de Jatahy, presentada ara al Lliure i traduïda per Marilia Samper, el servent de qui s’enamora Júlia és un estranger, un immigrant. La situació és la mateixa, la filla de l’amo ric i un criat mantenen una relació amorosa, fugaç i apassionada que no es pot consolidar per la diferència de classe social. Són moltes les històries com aquesta però en el cas del senyoret atret per la minyona, no passaven de trobades clandestines i abusos de poder en una sola direcció. La noia quedava sotmesa al poder de l’home i de la seva condició d’amo. Cada un d’ells es mantenia en el seu lloc.
Strinberg va més enllà i la relació de parella es complica i ens fa evident la complexitat psicològica dels dos protagonistes. Des del començament és una relació patològica per la desigualtat social, la lluita entre els dos personatges pel poder. Tots dos volen fugir de la seva condició i no poden perquè estan atrapats. Els dos són víctimes de la seva condició i responsables del seu futur. El fracàs els fa entrar en una espiral de violència amb un final decebedor.

El títol explica que aquesta versió va ser creada i representada fa 15 anys. El més interessant d’aquesta producció és el muntatge, l’alternança i combinació de gravacions sobre l’escenari i gravacions prèvies que s’introdueixen mentre està succeint la història. Amb una gran agilitat, els personatges entren i surten entremig d’unes cortines que donen pas a les diferents estances de la casa.

Robert Molist Rosell fa anar la càmera a escena i constitueix un personatge més que interacciona amb els protagonistes en un joc metateatral curiós i còmic. La càmera permet veure uns primers plans que ens mostren amb les expressions facials, els sentiments més profunds. La relació sexual està feta amb una cura exquisida gràcies a les gravacions i als diferents plans de l’escena.
Els dos intèrprets estan esplèndids. Moha Amazian expressa perfectament el seu desconcert constant, la humiliació i a la vegada les ganes de fugir i de fer mal. Júlia Genís demostra amb aquest difícil paper la gran actriu que és. Ha de passar de l’alegria a la tristesa i a la ràbia en poca estona per arribar a un final desil.lusionant amb un: “I ara què fem?” Amb el que demana l’opinió del públic amb una pregunta difícil de respondre però que ens ha general encara moltes més preguntes