Robatori de nens… i d’identitats
Xavier Albertí ha convertit l’obra d’Òscar Constantí en una falsa lectura de text, com si es tractés d’una de les primeres sessions d’assaig. Aquesta opció, que limita la mobilitat i la narrativa tradicional, no resta malgrat tot l’interès ni l’ambició del projecte. Constantí ha volgut parlar d’un fenomen tan trist com el dels nadons robats a Espanya, un macabra pràctica que es va estendre des de finals de la Guerra Civil fins gairebé els anys vuitanta i noranta. De totes formes, l’obra parla també de la identitat, del dret a saber qui som, i també de les obscures pràctiques dels governs i del poder en general per tapar, o bé normalitzar, fets tan greus com aquests.
Innocència i desig ens explica les històries de tres personatges que van patir el tema del robatori de nens: una dona comunista represaliada després de la Guerra, una mare més jove que perd el seu fill en una clínica als anys vuitanta i un advocat madrileny que diu haver trobat a la família de la seva mare biològica. L’obra comença amb una frase tan premonitòria com “perdoni que arribi tard”, i a partir d’aquí coneixem els personatges i establim amb ells una empatia que ens acompanyarà fins al final. Personatges que han patit molt, que segueixen patint, i que busquen justícia sobre qualsevol altra cosa. Una justícia que mai arriba ni tampoc arribarà, ja que tal com s’explica al text, el judici del 2018 va acabar amb un mal regust de boca i amb milers de causes arxivades.
El gran encert d’Albertí ha estat el de triar a tres intèrprets excepcionals i donar directrius clares perquè amb molt poca cosa mantinguessin l’interès de l’espectador i ens fessin creure el pas dels anys, els diferents indrets on passa l’acció, etc. Una economia de llenguatge molt habitual en aquest director que aquí, a més, es veu potenciada pel minúscul espai de la sala. Dit això, és necessari citar el treball detallat i precís de Montse Esteve, Manel Barceló i una pletòrica Mont Plans. Sense necessitat d’aixecar-se d’una cadira, l’actriu fa una masterclass de presència escènica i virtuosisme actoral. Un cop més demostra que quan li donen un paper sucós, en sap treure or… a l’igual que altres companyes de professió com Imma Colomer, Teresa Vallicrosa, Anna Güell i tantes d’altres. Actrius que sovint veiem en papers de repartiment i que quan se’ls hi dona la oportunitat brillen com primeres actrius que són.