Tornem a sommiar amb un final feliç

I Say Potato és una comèdia escrita per Joan Yago, dirigida per Joan Maria Segura i Bernadas i interpretada per Anna Moliner i Joan Negrié, de la companyia Sala Trono. L’obra la vaig poder veure al Teatre de l’Aurora d’Igualada i amb sort la podré veure de nou en el seu pas a La Villarroel. Tot i que té moments divertits, no és només una comèdia per passar una bona estona. També parla de coses que ens poden tocar de prop: l’amor, la solitud, el pas del temps, els somnis que no hem complert i les decisions que anem prenent al llarg de la vida. Els dos es retroben en una situació molt especial: són a la vetlla del germà de la Rosó. Falta poc perquè comenci el funeral i ella decideix que no vol cantar, tal com estava previst. A partir d’aquí, comencen a parlar. Però no és una conversa qualsevol: surten records, retrets, decepcions, somnis abandonats i coses que potser no s’havien dit mai del tot. Com sempre, al finalitzar la funció, vam poder tenir una xerrada amb els protagonistes i poder felicitar a l’Anna i Joan pel gran treball realitzat i per retrobar-nos tant amb els actors com amb els personatges. Com anteriorment, hi ha una gran complicitat entre l’Anna Moliner i Joan Negrié, que ja van comentar amb l’altra obra que poden jugar amb les emocions, les paraules i pauses per anar de la comèdia al drama sense que ens adonem. I parlen amb una forma tan real, que sembla que es coneixen molt bé. Aquest cop parlem de la solitud, del pas del temps i de les segones oportunitats. On Joan Yago, com ha fet en d’altres ocasions ens presenta personatges reals i propers, amb les mateixes contradiccions que podem tenir nosaltres. En poc més d’una hora palem de l’amor i de les relacions de parella. El que representa que desapareixen de cop els sentiments, els recors que tenim i el vincle amb les persones que hem tingut relació. Però deixant un punt d’esperança. Tot i el pas del temps. Deu anys ha canviat molt, el que era important ara sembla que no ho és tant i no sembla que podem reconèixer a la persona que tenim davant o del que erem nosaltres mateixos. Es veu tant en el personatge de Rosó que passa de ser una persona que sembla tenir un somni i que dedica per complert a aconseguir-ho. Tots volem un final com “I/You say..” amb música, llums i amb qui et sents feliç al costat. Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç