El conegut drama medieval portat al Bel Canto
Vincenzo Bellini va néixer el primer any del segle XIX a Catània (Sicília). Amb 18 anys va ingressar al conservatori de Nàpols gràcies a l’interès del seu avi que era músic i va poder observar el talent del seu net. Durant els 10 anys següents va escriure 10 òperes. Per desgràcia es va morir amb 34 anys com W. A Mozart en el moment en que estava gaudint de l’èxit de la seva darrera i més famosa òpera, I Puritani (1835)
Va escriure I Capuleti e i Montecchi al 1830 després de Zaira, la qual va tenir molt poc èxit motiu pel qual va aprofitar parts d’aquesta obra per escriure aquesta darrera ja que la direcció de la Fenice li va encarregar una òpera amb certa pressa i la va tenir llesta en 6 setmanes. Va incorporar també una ària sencera per Giulietta de la seva primera òpera, Adelson e Salvini. El libreto va ser de l’escriptor Felice Romani que va col·laborar amb ell també a Norma i a La Sonámbula. Es va inspirar en textos ja escrits sobre els amants de Verona i no tant en l’obra de Shakespeare. La desavinença familiar té un rerefons de les rivalitats polítiques de l’Itàlia medieval, un dels grans conflictes entre güelfs i gibel·lins.
Els dos aspectes que ens ha cridat més l’atenció en aquesta producció és el contrast entre les veus i l’escenografia ja que així com les veus són clares i lluminoses l’escenografia d’Allex Aguilera és fosca i tenebrosa: Un sol espai amb un gran cub que es modifica en cada una de les quatre escenes amb l’ajuda d’un plat giratori.
La nit del Liceu va ser magnífica. La orquestra dirigida magistralment per Riccardo Frizza, comença amb una simfonia amb una aire bellinià molt familiar i en la que hi trobarem tres temes que apareixeran al llarg de l’òpera. L’orquestra va ser una dels protagonistes de la nit. Els altres protagonistes van ser Lisette Oropesa una soprano de coloratura meravellosa que interpretava a Giulietta i Raffaella Lupinacci, una mezzo també de coloratura pel Romeo. Cal aclarir que Bellini va triar dues dones per la incapacitat dels tenors del moment per adaptar-se a les noves exigències dramàtiques del Bel Canto. Aquests papers anys enrere eren cantats per castrati. Aquestes dues dones aconsegueixen el moment més impressionant amb el duo: “Sì, fuggire… Vieni, ah, vieni in me riposa” que recorda el duo de Norma i Adalgisa de l’òpera Norma. També cal destacar el final del primer acte amb un tutti de cor i veus solistes.
Bellini acompanyava en aquesta òpera les àries amb instruments solistes com l’arpa o un pizzicato de contrabaixos. Un moment de màxima emoció és el recitatiu acompanyat de clarinet i flauta durant el despertar de Giulietta.
No ens podem oblidar dels altres cantants que van defensar amb gran mestratge els seus papers: Alejandro López, baix en el paper de Capellio, pare de Giulietta, Iván Ayón Rivas, el tenor de l’obra, en el paper de Tebaldo, nebot de Capellio i cosí de Giulietta amb qui està promesa i Marko Mimica, és el metge que intenta ajudar els amants.
Tots ells ens van fer gaudir d’una tarda de Bel Canto meravellosa