Sense necessitat de parlar
Són més de quinze anys els que porta Carlo Mô pujant dalt dels escenaris fent de pallasso, gaudint i transmetent al públic el meravellós món del clown.
Carlos Pérez Aznar (Carlo Mô) es va formar com actor, per especialitzar-se posteriorment en clown, disciplina a la qual s’ha dedicat en els últims anys de carrera.
Alguns dels seus mestres han estat Leo Bassi, Moshe Cohen, Christian Atanasiu, Virginia Imaz, Joseph Collard i Merche Ochoa.
Les seves actuacions s’han pogut veure a New York, Portugal, Buenos Aires, País Basc, Catalunya, Galicia, Navarra, Cantabria, Múrcia, València, Madrid i Aragó.
Des de fa uns anys viu al barri del Raval de Barcelona, i se l’ha pogut veure actuar en molts teatres de Barcelona, com la Sala Muntaner, el Teatreneu, el café-Teatre Llantiol,El Almazen, o la Sala Fènix.
Si us haig de ser sincera, tot i que n’havia sentit parlar d’ell, és la primera vegada que vaig a un dels seus espectacles. Prioritats, falta de temps, interessos,…no ho sé. La cosa és que la Sala Fènix em van avisar que durant el mes de juny dedicaven una programació especial a Carlo Mô, un monogràfic en el que es presentaven quatre dels seus treballs (dos dirigits i interpretats per ell:”Gesto es todo” i “HuMÔ(r)”, i dos sota la seva direcció: “En los vórtices del vértigo” i “No me llames solsticio, llamame otoño”).
No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig anar a l’estrena del primer de tots.
“Gesto es todo” és un espectacle gestual, sense paraules, fàcil d’entendre. Un espectacle farcit d’humor, d’il·lusions, de compromís, d’energia positiva, de somriures i emocions, de moments absurds i peculiars. Emocions positives, d’alegria i bon rotllo.
Per mi ha estat com tornar a la infantesa. He començat amb un petit somriure, per acabar deixant escapant aquelles rialles reprimides que tan ens costen sempre de deixar anar. M’he sentit lliure. M’ho he passat genial !!!
Gràcies!!!