El tio que odiava els musicals
Cervell gelatinós per als #MusicalLovers
Vaig anar a l’estrena d’un musical que no vol ser un musical, amb El tio que odiava els musicals, una adaptació al català del musical de Starkid: The guy who didn’t like musicals. Un musical de culte que s’ha representat des de l’Off Broadway fins al West End.
Imagineu-vos un poble tranquil on, de sobte, comencen a passar coses molt estranyes: la gent es posa a cantar i a ballar sense cap motiu aparent, com si tothom s’hagués convertit en protagonista d’un musical!
El Pol és un noi normal a qui no li agraden gens els musicals i que es troba enmig d’aquest embolic. Tot comença quan una misteriosa infecció s’estén pel poble i obliga tothom a expressar-se cantant i ballant. Amb l’ajuda dels seus amics, haurà d’intentar aturar aquesta invasió musical abans que sigui massa tard i salvar la humanitat.
És una barreja de comèdia, ciència-ficció, aventures i terror, amb molta música, cançons, coreografies i situacions absurdes i divertides. Una mena d’apocalipsi zombi, però en lloc de perseguir-te per mossegar-te, els infectats et persegueixen cantant!
En definitiva, és un musical molt original que juga amb els tòpics dels musicals i que promet humor, ritme i moltes sorpreses.
Escenes divertides, amb grans actors per interpretar un munt de personatges en un escenari buit amb mòduls cúbics que amb imaginació ens transporten a una cafetería, un búnker o fins i tot a un helicopter. La màgia del teatre ho fa possible.
A veure si al final aquesta és l’obra que agradarà als que odien als musicals i als estimem els musicals. Hi ha lletres pegadises i divertides..Hi ha altres moments que, personalment, no m’han acabat de fer el pes. Per exemple, aquesta voluntat d’introduir l’extrema dreta com un element còmic i per riure-se’n, o el personatge de l’amant de les armes, que en la seva versió americana possiblement té aquest aspecte més interioritzat.
Coses divertides com les escenes a la cafetería, a veure si les podem veure a la cafeteria del costat i llavors les propines segurament pujarien (o no). Una cançó del café que m’ha divertit molt.D’altres no m’han fet el pes, però he vist que el públic en general s’han divertit de valent.
Pots veure la resta de la meva opinió a l’enllaç