Vol de reconeixement amb acrobàcia dialèctica

La paraula és el mar (o millor dit l’aeroport) per on navega aquesta obra. L’autor ha edificat una estructura dialogada amb múltiples capes que l’espectador va descobrint a mesura que la peça avança. Els dos actors esgrimeixen les rèpliques amb habilitat i les defenses i els atacs viatgen a gran velocitat i precisió. Els actors i la direcció d’aquests és un dels punts forts de l’obra. Les pauses ben col·locades, la relació proxèmica i l’ús dels pocs elements que hi ha a l’espai afegeixen un munt de matisos que enriqueixen un text que es nota ben treballat

El tema de l’obra és molt actual i les reflexions són interessants però sovint es perd en la semàntica i no acaba d’arribar a focalitzar allò important. La construcció del text deixa entreveure la marqueteria i pateix d’hipertròfia en alguns punts on ni trama ni discurs acaben d’avançar. Ara bé, el sentit de l’humor intel·ligent que planeja per damunt de tota la peça és excel·lent i s’imposa en moltes situacions i un final (més o menys inesperat) fan que te’n vagis a casa amb un bon gust de boca.