Comprar entradas para Turandot

Tot tornant del nostre viatge pel Perú i Bolívia, pràcticament sense treva, teníem una cita amb el Liceu, Giacomo Puccini i TURANDOT. Una òpera inclosa dins del nostre abonament i que havíem canviat de data per no perdre'ns aquesta nova producció del vídeo-creador català Franc Aleu.

Amb aquesta producció el Liceu ha inaugurat la temporada 2019-2020 i celebra el 20è aniversari de la reconstrucció (un vídeo abans de la representació recorda l’incendi de l’any 1994). Vint anys enrere, el 7 d’octubre del 1999, “la princesa de gel” va ser l'encarregada de reinaugurar el Liceu.

Franc Aleu (Barcelona 1966) va ser Premi Nacional de Cultura el 2012 a la categoria d'audiovisual. Format com a fotògraf de moda va començar la seva activitat escènica amb la Fura dels Baus i Jaume Plensa.

La Turandot d'Aleu és espectacular, una proposta plena de metàfores visuals on el vestuari de Chu Uroz i la meravellosa il·luminació de Marco Filibeckç acompanyen el canvi continu de la configuració de l'escenari a partir d'una base giratòria i uns blocs d'escales que giren entorn d'una piràmide que també es mou. Un escenari que ha estat dissenyat pel mateix Aleu i l'escenògraf Carles Berga i on la piràmide representa el poder amb l'emperador a la cúspide i la princesa que habita a l'interior com si és tractes d'una presó meravellosa de la qual no vol sortir.

La Turandot d'Aleu és la regent d'un món virtual en el qual els seus súbdits estan dominats per ella. Una realitat virtual que gaudeixen gràcies a unes ulleres especials i en la que estan atrapats. Únicament Calaf, Timur i Liú resten al marge d'aquesta alienació. Calaf recollirà les ulleres de l'últim príncep ajusticiat i quedarà atrapat sota el domini de la "princesa de gel". Les projeccions embolcallen les escenes, imatges en 3D projectades a manera de pensaments i records dels personatges, llums i colors electrònics que s’activen i canvien amb la veu i la música d'acord amb el rol de cadascú. La fantasia és total des del moment zero.

Josep Pons, director musical del Liceu, ens ha presentat una versió vitalista amb una sonoritat espectacular i una gran sensibilitat i cura en les parts més delicades. Els cors, fonamentals en aquesta òpera han estat a l'altura, d'una banda el Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García i d'altra banda l'excel·lent interpretació dels cantaires del Cor Vivaldi.

Un repartiment, de luxe, Iréne Theorin ha interpretat una Turandot freda i al mateix temps apassionada, amb una contundent projecció vocal. Jorge de León ha interpretat un correcte Calaf al que ha mancat força a la famosa ària "Nesun dorma" del tercer acte. Ermonela Jaho una Liú captivadora que ha desfermat l'entusiasme del públic amb la seva interpretació de "Signore ascolta" del tercer acte. La resta del repartiment ha estat formada per Alexander Vinogradov, un excel·lent Timur, Toni Marsol (Ping), Francisco Vas (Pang), Mikeldi Atxalandabaso (Pong), Chris Merritt (l'emperador), Maria Such i Marta Polo, serventes, Michael Borth (mandarí) i la veu de José Luis Casanova com a príncep de Pèrsia.

Una proposta que ens ha enlluernat i on el muntatge visual no eclipsa en cap moment la qualitat artística dels cantants ni per descomptat la música ni la dramatúrgia. Creiem que no exagerem pas, si diem que ha estat una de les nits més màgiques que hem viscut al llarg de tots aquests anys en el Gran Teatre del Liceu. Insuperable en tots els aspectes!!!

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Sorprendente, muy sorprendente es la puesta en escena de Franc Aleu. Es una escenografía moderna y atrevida que utiliza todos los medios de la tecnología visual. Y es esto precisamente lo que me ha llamado más la atención de esta obra y que me ha fascinado en todo momento. Según Aleu, Puccini es una especie de Spielberg de su tiempo porque realmente hacía espectáculos. Bienvenido Franc Aleu al palacio de la ópera. Una base giratoria hace rodar un escenario que va cambiando de cara según la escena. Las luces, los videos, la realidad virtual y todas las nuevas tecnologías están puestos al servicio del escenario. Atrapados en esta realidad virtual está el coro, presente en todo momento pero oculto detrás de unas gafas 3D. Se convierte en una masa informe, sin individualidad. Sólo la luz y las canciones unifican su sufrimiento. El pueblo de Pequín no quiere ver morir a más gente ni quieren ser ejecutados por la tirana. Se quitan las luces como quien se saca una máscara cuando aparece el amor y se humanizan como le pasa a Calaf y a Turandot. Hay un momento en el que se ilumina el escenario. Es la escena en la que Ping, Pang i Pong ofrecen poder, dinero y sexo a Calaf para que abandone la idea de poseer a la déspota y frígida Turandot. Figuras de mujeres desnudas, deformadas, sensuales van cayendo desde arriba para tentar a Calaf pero nada modifica su implacable resolución.

No hablaré del argumento, ya muy conocido sino de los aspectos para mí más relevantes como el giro final que desfigura la clara misoginia del texto de Carlo Gozzi. Puccini dejó inacabada la ópera en la escena que sigue a la muerte de Liú. Fue Franco Albano quien la finalizó a partir de apuntes escritos por el mismo Puccini. La inacabada Turandot ha permitido realizar pequeñas modificaciones en la escena final. Recuerdo la Turandot de Núria Espert como conmemoración de los 10 años de la reconstrucción del Liceo. Turandot opta por el suicidio antes de entregarse al forastero. Puede que Puccini lo hubiese acabado así. No es la crueldad de Turandot la que la aboca a la muerte sino la incapacidad para el amor. En la versión de Aleu, el amor alcanza el corazón de Turandot por la actitud de Liú que es capaz de morir por amor. La escena es sobrecogedora y el acto de libertad de Liú pone de manifiesto la esclavitud de Turandot.

Merecen una especial atención los cantantes. Por un cambio en el reparto debido a la suspensión de la función por la huelga general del día 18 de octubre, tuve la suerte de poder escuchar a Gregory Kunde, el veterano tenor que nunca defrauda. La soprano Iréne Theorin, muy experta en mujeres wagnerianas sobresalió por su vibrante y potente voz. La rigidez del personaje de Turandot impide siempre a la soprano expresarse con el más mínimo movimiento. Ermonela Jaho con una voz dulce y con mucha emotividad me confirmó que no deja nunca indiferente. Fue ovacionada por el gran público. El coro dirigido por Conxita Garcia estuvo, como siempre, impecable así como la orquesta magistralmente dirigida por Josep Pons.

Estoy segura que a Puccini le habría gustado.

Arriscada i futurista arriba Turandot al Liceu acompanyada d’una escenografia trencadora i un centenar de coristes i figuració que acompanyen a Turandot per tot un univers de realitat virtual.
Franc Aleu ens convida a un tsunami tecnològic que en un primer moment costa d’integrar a l’imaginari de qualsevol consumista d’òpera tradicional, però que al segon acte ens atrapa amb la fragilitat dels personatges, l’elegància del repartiment i la increïble direcció musical de Josep Pons.

Ben jugada la infantilització dels enigmes que conviden a l’espectador a gaudir d’una part més respirada i humorística del Turandot, però em segueixo quedant amb la delicadesa i estil quixotesc que et fa vibrar quan vas a la òpera a veure un clàssic.

Sona Nessun Dorma i el pati de butaques es deleita.

Una Turandot avantguardista que no deixa de girar pels jardins de palau fins a un final que sembla obert a una doble interpretació de la qual tots parlen.