Comprar entradas para Rinoceront

Rhinocéros, el Rinoceront de Ionesco posat en escena per Emmanuel Demarcy-Mota, és realment excepcional. La història de Bérenger, un home cansat que al final esdevé l’únic resistent humanista en un poble on tots, inclosos els seus amics o la noia de qui està enamorat, es tornen rinoceronts, homes instintius, plens de força, sense moral, sense cap vernís de civilització, serveix a Ionesco com a metàfora del feixisme. Etiquetades com a “teatre de l’absurd”, les obres de Ionesco el que fan és organitzar escènicament una gran argumentació ad absurdum, és a dir, demostrar l’absurd d’una situació portant-la hiperbòlicament a l’extrem, per redundància, per repetició i exageració: si allò que es posa sota la lupa, augmentat es veu ridícul, la conclusió és que no ho és pas menys en la seva presentació corrent.

Demarcy-Mota precedeix el començament d’aquesta obra d’un fragment d’un altre escrit de Ionesco on un personatge de la mateixa lassitud i manca de força de Bérenger (interpretat pel mateix actor), s’estranya que pensadors i científics puguin mostrar-se tan segurs de qualsevol mena de veritat quan ell cada dia que passa s’adona més i més que l’únic que sap és que no pot estar segur de res. El fragment enllaça bé amb Rhinocéros perquè en aquesta obra la gent no para d’estar segura de massa coses: el mateix personatge del lògic prova el que li convé amb els seus sil·logismes, i així la reivindicació de l’home natural triomfa fins i tot entre els primer més escèptics. Les interpretacions acaben sent gairebé físiques, impressionants, amb uns moviments maquinals per a les conversions en bèstia que semblen de locomotora o, si ens posem dolents, gairebé un apunt de segons quin ball de discoteca. Sembla que les reivindicacions de l’instint poden fer molt de mal (al capdavall no són “instintives: són retòriques, una menjada d'olla com qualsevol altra).

A Rhinocéros la creació escenogràfica dels espais és un altre punt fort junt amb la fisicalització de les interpretacions: hi domina molt pertinentment la idea de desequilibri, de moviment mancat de base, de perillosa vacil·lació sobre el buit. Com quan al final Bérenger es queda sol dalt d’una bastida, com “l’últim home” entre tota la resta convertida en zombies amb banyes, rinoceronts africans o asiàtics, tant hi fa. Bérenger se’ns guanya, i l’únic retret possible al muntatge seria aquesta opció per un registre més proper a la tendresa malenconiosa que a l’horror. Però funciona bé, emocionalment. Sobretot perquè permet pensar i sentir que el muntatge aposta per l’esperança humanista en lloc del buit, per la necessitat de la resistència (ni que sigui passiva), davant de l’altra opció més desesperançada que podria decantar la balança del text.

 

Aquest Ionesco no és com La Cantant Calva, aquest és dur de pelar i Emmanuel Demarcy-Mota n’ha fet una posada en escena potentíssima, però jo m’he avorrit i em sembla que sé perquè: per la il·luminació i la dicció. Una il·luminació fosca que ens ha obligat a forçar els ulls quan ja se’ns exigia forçar el cervell, doncs l’obra era en francès. Això m’imposava fer dues coses a la vegada i tothom sap que els homes no estem dotats per aquesta peculiaritat. En quant a la dicció era la típica de la Comédie, que jo, fora de Molière, trobo pesada. To i així, a jutjar pels aplaudiments, a alguns els ha agradat molt. Benaurats ells. LLEGIR MÉS