Comprar entradas para Popcorn Machine (A domestic Apocalypse)

Una de les propostes circenses del Grec que, si us l’he perdut, hi pot haver l’oportunitat de repescar. La companyia és fàcil que torni, si cal jutjar-ho per com hi hagut ocasió en edicions anteriors del Grec o del festival Trapezi. Més que de formes dadaistes (registre que s’adjudica sovint als membres de la companyia de circ francesa),  a propòsit de My! Laika potser caldria parlar més aviat de bogeria onírica, de gran metàfora visual del caos mental i social en què ens movem. Devastació pop amb música de guitarra elèctrica, l’estètica del seu Popcorne Machine (A domestic Apocalypse)  és d’apocalipsi neofuturista, però no el futurisme propi de cap realitat estilitzada i de disseny tipus Blade Runner, sinó el d’aparença bruta i desordenada al més pur estil decadent de Mad Max. L’escenografia és acumulativa, amb capes que ens situen entre l’abandó grunge i la revolta punk, engrunes pobres de la més cruel desfeta del món, les escombraries de la cara oculta del llunàtic de torn (nosaltres mateixos), l’embolic de la tramoia de la realitat, els seus darreres, gairebé com el terra de llaunes i brossa de Memòries d’una puça de Sol Picó en aquest mateix Grec.

Aquí el virtuosisme tècnic hi aporta molta força, això sí. L’alemanya Elske van Gelder hi posa el caràcter musculat d’una valquíria wagneriana que com t’enganxi amb una plantofada has begut oli. Eva Ordonez Benedetto és la lleugeresa personificada, sempre penjada a l’aire en el trapezi fix. I el quixotesc italià Salvatore Frasca, prim a punt de trencar-se, hi posa el rol d’un clown literalment apallissat per la germànica. Exercicis esplèndids de mans a mans o el d’una de les intèrprets voltejada a l’aire sobre els peus de la seva partenaire completaven les dificultats particulars d’un conjunt dramatúrgic molt orgànic i amb aires de cabaret. A estones recordava el crit desesperat o la rialla de glaç de la coreògrafa catalana Marta Carrasco en obres com Mira’m o Ga-gà: el mateix humor punxegut, ferit pel combat cos a cos entre els fracassos de la memòria i els neguits del present, però sense el to de rendició de la catalana i un punt més esquerp i rebel. També hi sobreeixia la bellesa harmoniosa de la perfecció de segons quina fita tècnica individual: tan momentània, efímera i insòlita enmig del magma quotidià.