Comprar entradas para Les tres germanes, versió androide

Que té a veure amb Les tres germanes de Txèkhov el text nou d'Oriza Hirata? És una declaració d’intencions. Hi coincideixen tres germanes, dins una família aïllada amb les il·lusions trencades, i unes quantes reflexions sobre la vida o el futur que els espera i desespera. Han passat cent anys des de les tres russes fins a les del japonès Hirata i, si fa o no fa, hi trobem tres quarts del mateix pel que fa als humans, disposats a les excuses més variades a l’hora d’enganyar-se. És curiós que, fora de discutir o perdre els estreps, la part més vital d’aquesta versió l’hi posin el divertit robot domèstic (arriba tard perquè ha trobat el col·lega dels veïns tornant de la compra i han petat la xerrada, ha ha) i la dura sinceritat inexpressiva de l’androide. Entremig, hi ha els mateixos temps llargs que en l’univers txekhovià, però sense la melangia tan humana que ens emociona en el rus ni la llum esperançada del món utòpic futur en què somiaven tantes figures perdudes seves. Hirata ja sap el que no ha passat. Llegit oferiria sens dubte més ressons, però, malgrat la força actoral, la posada en escena és una crosta dura. La barrera de l’idioma obliga als subtítols i no és menor el salt cultural: els japonesos són una cosa així com els alemanys d’Orient, mentre que els eslaus són mediterranis perduts en un país fred, de sensualitat latent, continguda, en hivernació. No nego profunditat a l’obra, però costa d’interessar-s’hi, d’emocionar-s’hi.