Comprar entradas para El viento en un violín

Un autor per tenir en compte, per estar pendents del que faci: l’argentí Claudio Tolcachir, que en aquesta ocasió, al teatre Romea, fins i tot es va permetre encarnar en persona un dels protagonistes. La seva peça El viento en un violín és d’una veracitat humana tremolosa i perfecta, agafada en viu, palpitant i delicada, justa i emotiva. L’obra no sembla teatre, dit en bé de les seves virtuts, sinó un tros qualsevol de vida. Els personatges es fan estimar (gairebé tots) o odiar (una). Recordem-los: 1) la mare que ha ofegat psíquicament el fill perquè el considera culpable de la mort del seu bessó, només néixer, és a dir, de la mort del nen que pel fet mateix de no haver viscut no ha pogut errar en res i ha estat idealitzat en mal del viu, un xicot real que ignora que l’altre va existir, perquè se li ha ocultat, però a qui en canvi se li ha fet portar el pes inconscient d’aquesta culpa tota la vida; 2) aquest noi acollonit, emmarat i, tanmateix, vital i sensible, que s’entrebanca una i altra vegada amb ell mateix, amb les seves crostes sentimentals, però que és capaç de sentir empatia pels desigs i la il·lusió dels altres, tan semblants als seus, i de partir doncs de zero obert a l’esperança; 3 i 4) la parella enamorada de noies que primer pretén usar-lo de bell tub in vitro amb potes, però que, tan perdudes i obertes a la vida com ell, poden acceptar configurar tots tres una mena de família imperfecta de veritat, o sigui, de les que s’estimen, per molt que se les engaltin a diari, com els Simpson; o 5) la marassa, la criada de la mare del noi i mare ella mateixa d’una de les noies, que és la dona maternal que tot ho comprèn i abriga amb estima: com la mare negra d’Imitation of life (1959) de Douglas Sirk o com la dona que no pot tenir fills i, malgrat això, és mare de debò, la millor mare, la que ha nascut per ser de veritat mare, a The Curious Case of Benjamin Button (2008) de David Fincher.

Tots cinc són com nàufrags en un bot salvavides que avança perquè quatre han acceptat posar-se a remar junts. Quin gran exemple el d’aquesta supermare d’una de les noies, que accepta la parella lesbiana de la seva filla, malgrat no entendre-la, només perquè la veu feliç. Així obre la casa a un grup singular. La perfecció no existeix més que com a aspiració. Existeix aquesta pell despullada i tremolosa amb què ens podem identificar i que assenyala un camí: la de l’heterodòxia que suma les nostres diferents parcialitats, les nostres mancances. Defensar avui la família com a centre social passa per aquí: per entendre-la com a creació i recreació humana oberta. Fidel al present i, per tant, oberta a un futur compromès amb el millor dels nostres passats. L’escollim nosaltres. La fem cada dia.

Sempre és gratificant veure les creacions de Claudio Tolcachir. Les seves obres, que també dirigeix i en ocasions interpreta, són un retall de la vida o, més ben dit, un reflex deformat de la vida real. Les situacions que crea parteixen de les coses més quotidianes i es transformen, a poc a poc, en trames de final imprevisible. Igual que a la vida, Tolcachir deixa els seus personatges-actors al servei de la història, i a base d'improvisacions els aboca a un destí pervers i capriciós. Si a això hi sumem uns actors en estat de gràcia, obtindrem un espectacle ric en matisos i gustós pel que fa a sensacions i emocions. Ara bé, en aquest tipus de teatre hi poden haver, com a la vida mateixa, danys colaterals (audició imperfecta, diàlegs sobreposats, sorolls no desitjats, etc.). Res més lluny de la "pièce bien faite"... però ben a prop de la genialitat.

Veure "El viento en un violín" ha estat una gran sorpresa d'aquest Grec 2013.

Una creació de Claudio Tolcachir que fa dels dia a dia, de les situacions que poden semblar quotidianes, una obra que a base de les improvisacions dels seus actors va realitzant la trama d'una història.

Tenim la lluita de classes. Dones que s'estimen, buscant un fill desesperadament. Mares preocupades per el futur del seus fills. La vida i l'amor que envolta tot.La història sobre l'amor, el drets, les diferències socials units en aquesta proposta.

Amb els actors que donen molt de sí, fan de l'obra molt propera. Encara que el lloc no és el millor.  He trobat a faltar la proximitat d'altres obres, pot ser que la ubicació del públic no sigui la millor de totes. Tenir el públic a la italiana allunya al espectador, i a primera fila no deixa veure tota la trama en segons quin espai esta transcorrent.  Llegir més ...

 

Aquesta és una d'aquelles obres en que el teatre es mostra nu, tenint per si sol la força d'arribar a l'espectador a través de la paraula i l'actuació. Potser no hi ha grans escenografies, ni grans artificis, però si ens trobem amb personatges carismàtics i històries properes que amb la seva frescor transcendeixen cap a l'espectador. "El viento en un violín" és una proposta divertida de teatre contemporani a on ens trobem personatges interpretats amb cert histrionisme, però que no deixen de semblar reals i pròxims alhora, o si mes no, els valors que transmeten. Tot i aquests factors positius presents a l'obra, trobo que la història triga en arrencar una mica, ja que es dedica bastant de temps a conèixer els personatges, fet que no seria en absolut negatiu si la pròpia trama de l'obra comencés abans. Aquesta part inicial es més aviat lenta i la únió de les escenes amb fosses a negre no acaba de ser del tot encertada. D'altra banda, el format de teatre a la italina no és l'adequat per aquest espectacle, ja que la llunyania de l'espectador fa que hi hagi un espai a on es perd la sonoritat de les paraules i es produeix un cert distanciament amb l'obra que juga en contra seva. A més, per la seva posada en escena, es nota que l'espectacle ha estat muntat originalment per ser exhibit d'una altra manera. Per concloure, m'agradaria destacar l'encert de Tolcachir per mostrar a la seva història diferents tipus de relacions materno-filials amb pocs personatges, les quals estan totalment lligades, però mostren aspectes molt diferents entre si, els quals van des de la dependència emocional fins a les clases econòmiques, els valors morals, les orientacions sexuals, la maduració de la persona, l'edat i els diferents rols ocupats per una mateixa persona. Sens dubte, un gran treball dramatúrgic carregat d'una crítica subtil ben amanida.