Comprar entradas para El principi d'Arquimedes

Aquesta obra, com la vida, està farcida de malentesos, desconfiances i suspicàcies... Diàlegs ben travats ens mostren la inseguretat que senten els personatges i les seves pors... la por de l'acusat, la del company, la de la responsable, la del pare. Alienats per aquestes emocions, tots utilitzen l'atac com la millor defensa. Tot plegat transcorre en la claustrofòbia d'un vestuari de piscina que només li falta l'olor a clor. Una peça que ens posa davant del mirall a nivell individual i col·lectiu. A mesura que se succeeixen les escenes, l'espectador empatitza amb tots els personatges i queda amarat per l'ambivalència perquè el comportament dels quatre personatges és tan punible com justificable, perquè sabem que tots ells tenen por i desitgen seguretat, encara que sigui a costa dels demés. Si no existeix l'etiqueta de teatre empàtic, algú l'haurà de crear.

El principi de tot bon espectacle és per a mi una història que s'aguanti, que m'interessi. Després s'hi afegeix tota la resta: actors competents, direcció encertada, escenografia adequada, etc. L’última de l'autor i director Josep Maria Miró ho té tot, i la cosa no era pas fàcil perquè jugar amb temes delicats (en aquest cas la pederàstia) sempre obliga a saltar tòpics i esculls diversos. El resultat és brillant, amb interpretacions de primer nivell (que bona és Roser Batalla!) i un text que convida a reflexionar i a fer la xerrada un cop surts de la sala. Molt de teatre, amb molt pocs elements. Un èxit.

Efectivament, coincideixo amb Josep Maria Miró, autor i director de El Principi d’Arquímedes, no fem teatre per donar respostes, sinó per obrir preguntes. El teatre que alliçona és avorrit (de burro) i hauria d'estar prohibit, ja intenten alliçonar-nos en massa espais. El teatre ha d'alliberar, ha de moure i remoure, ha de despertar consciències, ha de transformar. El secret està en encertar les preguntes, en atrapar el públic i aconseguir que s'identifiqui, que comparteixi el viatge, el recorregut que l'equip ha fet (i fa) per arribar a regalar-nos un espectacle de qualitat. Però aquest regal és autèntic si l'equip està compromès amb allò que fa, no només amb la seva professió, sinó també amb la societat en què viu i, sobretot, amb les preguntes. Qualsevol podria trobar-se en la situació de la directora, del company, del pare, i d'en Jordi. Gràcies a tot l'equip per aquest regal.

"El principi d’Arquímedes" és una obra que ens convida a reflexionar i a fer-nos preguntes, més enllà de la recerca d’una única resposta. Sense dubte, posa a prova els nostres prejudicis i ens obliga a qüestionar les fronteres entre allò que és correcte i allò que és incorrecte. Ens suggereix que potser tot és més ambigu del que sembla, i que on sembla existir el bé també pot trobar-se el mal.

La trama se centra en un conflicte que es desenvolupa dins les quatre parets d’un vestidor d’una piscina: un monitor ha donat un petó a un nen. El muntatge de l’obra presenta aquesta història des de diverses perspectives, jugant amb la línia temporal. La combinació excepcional de l’espai sonor, dissenyat per Guillem Rodríguez, i la il·luminació de Sylvia Kuchinov crea una atmosfera única, que accentua moments de tensió absoluta. Aquesta tensió es construeix i evoluciona gràcies a les actuacions dels quatre intèrprets, especialment la de Marc Tarrida, que dona vida al seu personatge amb una complexitat emocional rica en matisos. La seva interpretació fa que l’espectador connecti amb qui, aparentment, podria ser considerat el "dolent", però que alhora revela una humanitat que desafia els judicis fàcils i que incomoda acceptar.