Comprar entradas para Bartleby

Quan ja ben entrat el segle XXI, sociòlegs i politòlegs (i tots plegats) segueixen sense poder-se imaginar quina forma ha de tenir un món no capitalista i, per tant, mentre encara no som capaços d’albirar el final d’un sistema cada vegada més atroç, és oportú tornar a un text com el Bartleby, de Hermann Melville, gairebé dos segles després de la seva publicació. És important, també per a redimensionar una història (la del “I prefer not to”) que ha estat desvirtuada i banalitzada a base de samarretes estampades i d’interpretacions que es queden en la part més cosmètica de l’assumpte.

Llàtzer Garcia, adaptador i director, posa el focus en la figura del narrador, l’advocat de Wall Street que ens refereix els fets de Barleby i que deixa veure l’efecte que l’experiència amb l’escrivent ha tingut en ell mateix. La decisió de fer aparèixer a escena només l’advocat és important. D’una banda, com dèiem, posa l’èmfasi en aquest personatge, i no és descabellat pensar que està representant el sistema econòmic i, per extensió, la manera com la societat ja havia assumit uns valors determinats; d’una altra, té una conseqüència purament dramàtica que condiciona la resta de decisions de la posada en escena: la gestualitat i el moviment d’Albert Prat han de fer visibles la resta de personatges.

L’actor, sol a l’escenari, és capaç de modular i matisar els diferents moments de la història que està explicant mitjançant la inserció, absolutament orgànica, dels diàlegs de Melville en el pla temporal de la narració que està fent al públic. La intensitat de la interpretació, així com el treball de cos fan presents la resta de personatges, inclòs Bartleby. Els diversos graus de desesperació de l’advocat quan afronta l’actitud del seu treballador, acaba per conformar-lo com a epítom de la impossibilitat de la societat per a entendre la decisió de no fer, de no actuar, de no produir, de negar-se a participar en un mode de vida que et permet, en el millor dels casos, a malviure.

Hem dit que l’actor està sol, però no és del tot cert, perquè l’escenografia de Sebastià Brosa i, sobretot, la il·luminació de Laura Clos complementen l’excel·lent feina d’Albert Prat. Les ombres a les parets ajuden a crear els personatges absents i a crear els espais de què parla el narrador amb una gran eficàcia. La relació de les llums amb l’evolució de l’advocat també col·labora a mostrar la contaminació a què l’actitud nihilista de Bartleby ha sotmès el seu cap, que potser s’hi ha vist reflexat d’alguna manera.

El Bartleby de Llàtzer Garcia és un exemple d’adaptació del gènere narratiu al dramàtic, de respecte per l’esperit del relat de Melville i de capacitat per a entreveure la potència que segueix tenint el text per a interpel·larnos a aquestes alçades.

L’expressió “I would prefer not to” ha anat calant del món cultural fins a arribar quasi a desvincular-se de la seva font original: Bartleby de Herman Melville. Per tant, l’aterratge sobre els escenaris, i de forma, a més, fidedigna al text de la novel·la, és una magnífica ocasió per descobrir o redescobrir aquesta petita joïa clàssica contemporània. El protagonista d’aquesta història és, com és fàcilment deduïble, Bartleby. No obstant, no serà ell qui ens expliqui la seva pròpia història, tan insignificant com extraordinària, sinó el seu cap: un advocat de Wall Street que encarna Albert Ribas.

Ras i curt: Barlteby es negava a executar les tasques que se li assignaven a la feina ­­– tasques ordinàries, fàcils, raonables ­­– tot formulant el seu “preferiria no fer-ho”. El que en principi sembla una extravagància puntual, ràpidament va colonitzant la dinàmica de tot el bufet.  En sí, tot plegat no passaria a ser un fet anecdòtic, un personatge extravagant. Al final però, es desvetlla el motiu d’aquest comportament: pura poètica, pura revolta anticapitalista.

Llatzer Garcia ha aposat per una direcció senzilla i encertada: mai una simple taula de despatx havia donat tant de sí. L’únic perill potencial però, davant d’un monòleg i d’una escenografia estàtica, era fer caure l’espectador en la falta d’atenció. No obstant, això mai passa. Molt a aplaudir en aquest sentit al paper d’Albert Ribar. Amb tot, ens trobem en la quintaessència de Melvile que mereix tots els aplaudiments.

Bartleby, l'escrivent és originalment una petita novel·la publicada el 1853 on, amb una senzillesa desarmant, Herman Melville construeix un dels personatges més enigmàtics de la literatura: un oficinista que, davant de qualsevol ordre, respón incansablement amb una mateixa frase: Preferiria no fer-ho. Una negativa que s'ha convertit, amb el pas dels anys, en objecte de múltiples interpretacions filosòfiques, polítiques i psicològiques.

L'adaptació que aquests dies es pot veure a la Sala Atrium aposta per la mateixa essència del relat. Tot recau sobre un únic intèrpret, Albert Prat, que assumeix la veu de l’advocat i cap del protagonista absent. Perquè Bartleby mai no apareix en escena, cosa que contribueix a reforçar el seu caràcter fantasmal i simbòlic.

Prat sosté el monòleg amb solvència i elegància. La interpretació és precisa, mesurada i intel·ligent. Sap administrar el ritme del relat i construir progressivament el desconcert que provoca aquest treballador incapaç —o decidit— a deixar de participar del joc social. El seu treball és un dels grans actius del muntatge.

També ho és el material de partida. Bartleby continua essent una peça fascinant des d'un punt de vista filosòfic. La negativa persistent del personatge permet explorar qüestions tan universals com la dissidència, l'obediència, la confiança, el poder o els pactes invisibles que sostenen qualsevol comunitat. Què passa quan algú decideix no seguir unes normes que tots els altres hem acceptat i assumit fins el més profund del nostre subconscient? Què ens incomoda tant d'algú que simplement deixa de jugar?

A poc a poc, el Bartleby que inicialment apareix revestit d'una certa aura heroica es va revelant com una figura més ambigua: un ésser fràgil, miserable fins i tot, desconnectat d'un sistema social que sembla haver deixat d'interpel·lar-lo. La seva resistència ja no és èpica; esdevé silenciosa, opaca i desconcertant.

I és aquí on també s'esgota bona part de les virtuts de la proposta. Perquè, un cop formulada aquesta pregunta, el recorregut dramàtic sembla limitar-se a insistir-hi. L'obra convida a reflexionar, sí. Però costa trobar-hi una evolució emocional o una veritable commoció. El discurs és suggeridor, però el viatge teatral esdevé una mica estàtic.

En ple segle XXI, mentre convivim amb una acceleració tecnològica sense precedents, amb la irrupció de la IA transformant la naturalesa mateixa del treball, amb crisis climàtiques, econòmiques i socials que qüestionen els fonaments dels nostres sistemes de convivència, costa no preguntar-se quina imperiosa urgència ens empeny a situar Bartleby a la cartellera de la temporada 26/27.

No perquè els seus temes hagin deixat de ser interessants. Sinó perquè el pacte social que Melville posava en crisi fa més d'un segle està sent avui qüestionat des d'un lloc radicalment diferent. Ja no és només l'individu qui diu preferiria no fer-ho. És el mateix concepte de treball, d'autoritat, d'obediència i fins i tot de subjecte el que s’està transformant davant nostre. Potser una revisió contemporània de Bartleby podria haver establert aquest pont.

La proposta de la Sala Atrium ofereix una lectura rigorosa, ben interpretada i intel·lectualment estimulant d'un dels grans relats de la modernitat. Però també deixa la sensació d'haver contemplat una peça més interessant per les preguntes filosòfiques que desperta que no pas per l'experiència teatral que genera.