Comprar entradas para Barcelona

Barcelona és una obra que arrossega al públic, el sacceja quan i com vol, i el commou de principi a fi. Formalment, està plena de trucs, recursos de la vella escola, trampes... però què més dóna si el resultat acaba deixant el públic rendit als seus peus. Potser m'hagués agradat una estructura més arriscada, o uns girs menys autocomplaents... però què més dóna si durant gairebé tres hores ens endinsem a la casa de la família Vila, vivim amb ells, compartim les seves pors i ens espantem junts de les mateixes bombes. Què més dóna si alguns personatges resulten forçats o algunes situacions un xic inversemblants...   Res importa en una obra monumental com aquesta. Res importa si darrera hi ha la mà mestra d'un autor i director com Pere Riera, que amb unes poques obres s'ha convertit ja en un referent de la nostra dramatúrgia.

Barcelona és també un recital interpretatiu de primer nivell. Veure enfrontades a Emma Vilarassau i Míriam Iscla és tot un luxe, perquè totes dues posen tot el seu talent al servei d'aquesta història. La primera, fent d'actriu consagrada i aprofitant una certa tendència a l'excés a favor del seu personatge. La segona, utilitzant els silencis amb saviesa i posant la frase punyent en el moment just, i amb el to més adequat. Tampoc queden enrera Jordi Banacolocha i Pepa López, que aprofiten dos personatges molt i molt agraïts. Tot plegat, en un conjunt interpretatiu força compacte.

Barcelona val la pena per moltes coses. Jo en destacaria, sobretot, les escenes corals, i el principi domèstic, qüotidià i ple de secrets. Dóna gust veure els personatges bellugant-se per una casa que realment és seva, amagant-se darrera de portes o a dalt de la magnífica escala, o callant tot allò que tard o d'hora -és a dir, al segon o tercer acte- apareixerà amb contundència. A vegades, un bon silenci és tan efectiu en teatre...

Barcelona és una obra que pot ser acusada de tramposa o de jugar amb el xantage emocional, però és de visió imprescindible per molts motius: per estar molt ben trabada i ben escrita, per contenir interpretacions solvents, per poder comparar la història que ens proposa amb el nostre present i, sobretot, per ser l'espectacle que toca veure. D'aquí uns anys se'n seguirà parlant, i sempre és bo poder dir que hi eres... per lloar-lo o criticar-lo amb fonament.

 

Pere Riera, autor i director de Barcelona, diu: "aquesta obra vol ser un acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia". Doncs vull donar fe que aconsegueix ser-ho. I ho fa d'una forma magnífica, amb molt d'ofici a tots els nivells, des del text a les interpretacions. Tot això recolzat per una producció potent que permet -entre altres- recrear amb realisme l'interior d'una casa benestant d'aquella Barcelona cruelment bombardejada pels feixistes. El resultat connecta emocionalment amb el públic de principi a fi: deixa anar algun somriure amb el començament costumista, serra les dents a mesura que enfila el drama i treu discretament el mocador per eixugar la llàgrima que s’escapa quan arriba el desenllaç. Al final, la platea en peu.

La de Successió, a principi del XVIII va ser en realitat una mena de guerra europea, i la civil —quin nom més bèstia per una conflagració— un entrenament per una confrontació mundial. Aquesta és l’excusa de l’obra: els bombardejos de l’aviació feixista de Mussolini sobre la ciutat de Barcelona, perquè el que veiem damunt l’escenari és la vida al llarg d'un dia —un dia dur a causa de les bombes— d’una família de classe alta, una família amb els seus problemes, i just avui arriba de França la amiga més amiga de la mare vídua, la companya de joventut, la camarada de somnis llibertaris que va marxar a causa de... L’obra és coral i cada personatge té la seva història, totes magníficament interpretades per un elenc molt ben dirigit pel mateix autor, Pere Riera. L’escenografia clava una residència benestant de l’època amb tocs modernistes. Els que no la vareu poder veure quan la van estrenar, no us ho penseu ni un moment. Compreu les entrades ara mateix.

Ens situem dintre dels bombardejos aeris de Barcelona de març de 1938, entre el 16 i 18 part de l’aviació italiana i alemanya des de les seves bases de Mallorca van causar entre 880 i 1.300 morts entre la població civil.

Ens situem amb 3 actes diferents. Desenvolupat durant un sol dia (matí, tarda i nit del març del 38).

Amb una escenografia magnífica, que ens situa en una casa modernista de Barcelona, amb un piano (part essencial de la última part de l’obra) i donant a entendre que estem davant la societat burgesa de Barcelona.

Dintre d’aquest marc ens situem en dues trames, la de dues amigues que es retroben i els punt de vista dels ciutadans que es troben en un bàndol o l’altre, i amb diferents opcions contraposades.

Amb una història de llàgrima emocional (en la primera part) i llàgrima sentimental (en la segona part); Pere Riera ens fa deixar algun somriure amb les frases i rèpliques que Míriam Iscla ens deixa caure durant l’obra.

Més informació...

"Barcelona" és, sens dubte, la personificació de l'alè del sofriment per una guerra que no acaba, Un viatge per les diferents actituds vitals per sobreviure als horribles fets. Dues protagonistes, Emma Vilarasau i Miriam Iscla, ballen literalment un tango d'alteritat: una, la Núria, el color blanc d'una fragilitat nascuda del conformisme; l'altra, Elena, el color vermell d'una sang que batega encara per lluitar. La força del vermell que intenta salvar el blanc. El so de les bombes que de sobte atura les converses. Tot això embolicat en una escenografia costumbrista i una música exquisida, fa que un es transporti en aquell moment  i que visqui de prop els sentiments de cada un. És una tensió constant i un gaudir de la passió de la Vilarasau. Indubtablement, molt recomanable.

Que difícil añadir algo que todavía no se haya dicho de Barcelona, y más, ante tanta unanimidad. Sí, es una obra tensa e intensa, que nos refleja y nos hace pensar en nosotros mismos. Por eso emociona. Desde mi punto de vista, pero, el texto es una manipulación de los sentimientos para encogernos el corazón desde un buen principio. Pere Riera mete el dedo en el ojo hasta que consigue hacernos llorar. Teatro emotivo y sentimental… quizás demasiado. Míriam Iscla fantástica.