Comprar entradas para Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman)

Treball de setge entre personatges, d’aproximació i suplantació progressiva, de mimetisme camaleònic dels caràcters, de substitució més que no pas d’intercanvi. Alma i Elisabeth, la versió de Persona (1966) d’Ingmar Bergman que ha dirigit Magda Puyo a la Sala Muntaner, és un treball d’augment de moltes lupes concentrat sobre dos caràcters, sobre dues psiques femenines, subratllada una (l’actriu, Elisabeth) en el que calla i l’altra (l’infermera, Alma) en la verborrea gairebé compulsiva amb què s’hi apropa, una defensa que no deixa de ser el seu revers dialèctic, tan encobridora com aquell mutisme.

En la pel·lícula, els silencis eren més explícits que en aquesta versió teatral, que té més ritme, i on la ingenuïtat conservadora de l’Alma (Marta Marco) guanya pes per damunt del deix de superioritat que intuïm en el silenci d’Elisabeth (Mònica López). Al llarg de l’obra, la primera imita l’altra en un procés d’admiració creixent que també és una maniobra d’aproximació, però així com l’Alma se’ns despulla sense voler en allò que diu i s'hi descobreix progressivament, en canvi, sense els primers plans de la pel·lícula la qualitat vampírica de l’Elisabeth es fa perceptible en un grau molt menor. Egoista i interessada sí, cínica i distant, potser també, però per a com l’absorbeix... quedem un pèl lluny.

Puyo ha aconseguit, de tota manera, algunes escenes d’una intimitat gairebé sensual, com en la de la platja o aquella en què el vídeo de darrere les dues dones recrea un vidre mullat per situar-nos en la melangia parada i grisosa d’un dia de pluja. És com si la videocreació d’Alfonso Ferri exercís un rol de correlat objectiu dels sentiments, de termòstat que regula la temperatura adient per a la cambra de cada escena. Al final, la maduresa de les dues actrius se’ns guanya, també per la humilitat del muntatge, que es posa en un segon pla i es confia a les seves forces.

Segurament sóc una de les poques persones que no ha vist la pel·lícula Persona d'Ingmar Bergman, ja que tothom fa referència quan parla d'aquesta obra. O sigui que no faig referències.

Parlar d'aquesta obra, és parlar de la gran interpretació de Mònica López i Marta Marco. Han fet possible que a partir d'un monòleg podem assistir a un diàleg entre dues dones. I a més ho fan possible!

Tenim una conversa on juguen els silencis i les paraules, entre dues dones diferents que en un cert moment s'uneixen i fan un canvi de papers. Amb un inici on una part audiovisual ens introdueix en l'obra (amb una gran Vicky Peña), va augmentant fins arribar al clímax final. Llegir més

Magda Puyo, ajudada per Victòria Szpunberg han aixecat aquesta Alma i Elisabeth, que no és altra cosa que la versió teatral de la peli Persona de Bergman, i ho han fet amb la col·laboració de dues grans intèrprets: Mònica López i Marta Marco. La jove infermera Alma tindrà cura de la gran actriu Elisabeth que, inexplicablement, deixa de parlar a la meitat d’una representació. A partir de la intimitat de les dues dones se’ns parla de l’amor, la maternitat, el buit existencial...mentre hi ha una relació de vampirisme d’Elisabeth sobre Alma. Fina direcció de la mateixa Puyo, aparició videogràfica (molt ben encaixada) de Vicky Peña i bona escenografia de Ramon Simó. Hora i deu de teatre de veritat. LLEGIR MÉS

Aquesta adaptació escènica de la pel·lícula Persona d'Ingmar Bergman és una mostra de teatre introspectiu no fàcil de digerir per tots els tipus de públics. Un cop aclarit aquest punt, cal dir que hi ha una aposta ambiciosa, i ben portada, per dotar l'obra d'un espai escènic amb personalitat, gràcies a l'habil joc de l'audiovisual i les textures. Aquestes vesteixen el text juntament amb l'efectiva direcció de Magda Puyo, que es troba en tot moment recolzada per unes bones interpretacions de la Mònica López i la Marta Marco, les quals fan creïble la simbiosi dels seus personatges. Tot i això, les diferents escenes es mostren de forma irregular, anant de menys a més, fet que juga a favor de l'obra i fa sortir l'espectador de la sala amb un bon gust de boca. Així doncs, l'obra té una arrencada lenta, la qual no aporta gaire informació rellevant i, per contra, accelera vertiginosament el seu ritme a la part central, la qual té moments realment brillants. Això provoca que els personatges pateixin un canvi lleugerament forçat, el qual fa trontollar el que hauria pogut ser una gran peça teatral.