Comprar entradas para Les alegres casades de Windsor

Aquesta versió que ha fet el Marc Rosich pels Parking Shakespeare és una joia. Està lliurement adaptada a un món proper al nostre, però hi ha de tot i de totes les èpoques. És descarada, irrespectuosa, modificada... en fi que al bard d'Stratford li hauria encantat. Falstaff és un impresentable mal vestit i llardós, Pistol i Nym sembla impossible, però pitjors. El pretendent de la nena Anne Page un Travolta impresentable i els altres pretendents uns cromos. I així la resta dels personatges, que més que la èlit anglesa de l'època que anava a passar l'estiu a Windsor, sembla la parròquia d'un balneari cutre de la postguerra espanyola. Memorable, una joia, no us la perdeu, paraula de Kabrota.

Crítica completa » http://bit.ly/2a1JPN0

Parking Shakespeare estiu és una cita que no em perdo cap any. De seguida que surten els dies anunciats, em reservo a l’agenda el primer dilluns que s’hi pot anar. Així que com si es tractés d’un ritual, agafo el coixí i l’ampolla d’aigua... i som-hi corre cuita a agafar un bon lloc (s’omple ràpidament) al Parc de l’Estació del Nord.

Com és habitual, cada temporada els Parking Shakespeare trien un a director perquè esculli, adapti i dirigeixi una de les comèdies de William Shakespeare. Aquest any han elegit a en Marc Rosich, i en Rosich a triat “Les alegres casades de Windsor”, una de les seves obres preferides escrites per W. Shakespeare.

I que creieu que passa quan s’ajunten Shakespeare, un dels més grans de la literatura universal, i Rosich, un dels dramaturgs més anginosos de la literatura contemporània actual? Dons...èxit assegurat !!!

Les nostres expectatives eren molt bones, però us puc assegurar que van ser superades amb escreix !!!

Bé, us en faré quatre ratlles per animar-vos a que hi aneu.

Primer de tot el lloc on es representa és fantàstic !!!, al aire lliure, envoltat d’arbres i amb un ambient i un bon rotllo increïbles; i segon perquè gràcies a la manera de fer d’aquesta companyia, tan propera i fàcil d’entendre, podem conèixer moltes de les comèdies que va escriure Shakespeare.

És curiós veure com any rere any hi ha més gent interessada en aquestes representacions, fins hi tot aquest any entre el públic s’hi podien veure molts pares amb els seus fills.

 

Imagineu per un moment que ens traslladem a Windsor, a un ressort de vacances d’estiu, a la riba del Tàmesi. Allà hi estiuegen en uns apartaments de vacances els Page i els Ford. És estiu i tothom te ganes de festa i diversió.

Sir John Falstaff (Ricard Sadurní) arriba a Windsor escàs de fons. Per millorar la seva situació financera, decideix festejar dues senyores ben casades, la Mestressa Alice Ford (Ester Cort) i la Mestressa Meg Page ( Mireia Piferrer). Escriu cartes d'amor idèntiques a ambdues senyores, i demana als seus respectius criats, Pistola (José Pedro García Balada) i Nym (Adrià Díaz), que les lliurin. Ells es neguen, de manera que Falstaff els estomaca. Com a venjança, els criats informen els marits de les intencions de Falstaff. El senyor Page (Santi Monreal) fa cas omís, però el gelós senyor Ford (Carles Gilabert) decideix esbrinar per si mateix els plans de Falstaff.

Per altre banda ens trobem que la filla dels Page, l’Anne (Ariadna Matas), que és pretesa per tres homes, el doctor Caius ( José Pedro García Balada), Curt (Pep Garcia-Pascual) (nebot del jutge Ras (Òscar Bosch)) i pel jove Fenton (Adrià Díaz) . I qui és la que ho embolica tot? ... La mestressa Pressa (Mireia Cirera)

A partir del primer minut l’embolic està servit.

-En aquesta ocasió una enorme bagul de vímet plena de roba per fer bogada, és l’únic element escènic que donarà joc durant tota la representació.

-El vestuari, com és habitual en aquesta companyia és un dels elements més ben cuidats en totes les representacions. Ells segueixen amb els pantalons curts, amb robes estampades i plenes de colors vius, molt estiuencs, estil anys 60.Han canviat les bambes Munich per les sandàlies de plàstic sobre mitjons de mitja ( tot una paròdia als viatgers estrangers...anomenats “guiris” ). Perruques, mocadors, pantalons acampanats, pantalons fins a les aixelles,..., i tota mena de complements grotescos.

-Les interpretacions en aquesta ocasió han estat totes a un mateix nivell. He trobat molt enginyosa la manera de parlar de la mestressa Presa , que confon les paraules a l’hora de parlar, i en comptes de dir ampolles ens parla de les polles, en comptes de notificar diu tonificar, etc...Un paper que és un bombó i que la Mireia Cirera el clava. Divertidíssim el paper de Santi Monreal, fent del feliç senyor Page, passejant-se amb un radiocasset i la música de “El Baile de los pajaritos” .Genial l’Adrià Díaz en el paper del jove Fenton , a l’estil Elvis Presley ... moviment de pelvis i cabell engominat .No us els puc anomenar a tots per falta d’espai, però creieu-me que TOTS tenen protagonisme propi.

Al final tot el públic dempeus hem aplaudit amb ganes.

 

Bé, espero que us hagi contagiat el meu entusiasme. Jo dilluns que ve repetiré !!!

Això sí, espero que al final sigueu generosos, us acosteu a la nevera i sense por, deixeu el que creieu que val l’esforç i la feina que fan aquesta companyia.

Una de las novedades más saludables de los últimos años para el teatro veraniego de nuestra ciudad ha sido la aparición y consagración de la ya imprescindible compañía Parking Shakespeare. A pesar de que cada montaje tiene detrás un director invitado diferente, lo cierto es que han conseguido encontrar el espíritu lúdico que en las obras del celebérrimo dramaturgo inglés encaja mejor y forjar así su efectivo sello personal. De esta manera, con esta libre adaptación de Las alegres casadas de Windsor que ha hecho Marc Rosich, vuelven a demostrar que Shakespeare, cuando se hace bien, es comercial, accesible, fresco y para todos los públicos. El excelente grupo de actores ya tiene cogido por la mano el tono y las formas con las cuales dar vida al universo del bardo de Stratford y lo lleva a cabo, en esta ocasión, con un ritmo trepidante y una gracia que brilla, quizás, más fuerte que nunca. La dramaturgia de Rosich es valiente y descarada (como tiene que ser) y de este modo es como el montaje consigue, con una aparente facilidad, ser divertido, dinámico, natural y gamberro como pide la ocasión. Hay que destacar, por último, una muy buena elección del vestuario que, además de saber plasmar visualmente la personalidad de la propuesta, resulta toda una declaración de intenciones respecto al divertimento que nos espera.