Habitar Oscar Wilde

A vegades, la decisió més encertada és apostar pel minimalisme. Aquesta versió d’El retrat de Dorian Gray demostra que una escenografia gairebé nua permet que la música, la il·luminació, el text, el vestuari i el moviment dialoguin entre si amb força i delicadesa. Res no és gratuït. Tot encaixa amb la precisió d’un rellotge fins a construir una obra coral rica en textures i matisos.

En aquest engranatge, Àngels Gonyalons desplega tot el seu talent. N’és el centre de gravetat. Narradora, cantant i intèrpret, assumeix el pes de la funció amb una presència escènica incontestable. Gonyalons, més que interpretar un únic personatge, es converteix en la veu d’Oscar Wilde i, des d’aquesta mirada, ens guia pels diferents personatges i pels dilemes que planteja la novel·la.

L’acompanya un cor d’homes que, lluny de limitar-se a fer de contrapunt, aporta moviment, ritme i una marcada dimensió coral a la proposta. La música original de Jordi Cornudella, interpretada en directe per Leos Quintet, no funciona com un simple acompanyament. Dialoga amb el text, el tensiona, l’empeny i n’accentua les emocions, convertint-se en una veu més per endinsar-nos en el pensament i el sentiment del que vol dir el culte a la bellesa. Un culte que és a l’ordre del dia.

Marc Rosich torna a demostrar una de les seves grans virtuts: saber posar tots els elements al servei de l’espectacle perquè cadascun trobi el seu moment per brillar. La direcció no busca imposar-se, sinó crear les condicions perquè els llenguatges escènics respirin conjuntament.

Un dels grans encerts d’aquesta proposta és que el minimalisme converteix la imaginació de l’espectador en una part imprescindible de l’espectacle. El retrat acaba imposant-se. Es veu, se sent i gairebé es pot olorar.