Quin límit té l’indiferència cap a la salut mental?

Clarissa, una dona de mitjana edat, casada, viu a Barcelona, a un pis amb balcó. Veiem una cadira vermella, una crossa i un personatge a punt d’explicar-nos com és el seu dia a dia.

Ens agrada descobrir històries, veure com és la vida d’altres humans, però estem preparats per veure el dolor? Veure com la quotidianitat d’una dona que emmalalteix, i l’únic que intenta és deixar de patir aquest terrible dolor.

Disfruto molt veient com el teatre ens permet endinssar-nos a altres vides, i com podem ressonar amb elles. El treball que fa Clara Garcés, dins un espai tan íntim i proper, ens permet sentir de ben a prop tot el patiment de la Clarissa, veiem els fracassos dels seus intents per trencar el dolor i ens mostra com, desgraciadament, no és tan senzill desfer-se d’aquests. Una posada en escena d’una història real que ens atrapa i ens remou, i el més important, sense deixar cap tipus de moralina, perquè la vida molts cops no té un final visible.