Comprar entradas para Trans (més enllà)

La temporada passada, TRANS (MÉS ENLLÀ) va obrir la mostra de "teatre inclusiu NOSaltres", en l'àmbit de la diversitat sexual i afectiva, al Teatre Lliure. Després va estar programada vuit dies en el Festival d'Avinyó, van fer gira per localitats franceses i aquesta temporada s'ha tornat a programar durant cinc dies al Teatre Lliure de Gràcia.

Aquesta peça és la segona part d’un tríptic que Didier Ruiz i La compagnie des Hommes dediquen als invisibles. Un tríptic iniciat el 2016 amb “Une longue peine”, que donava veu a expresoners, i està prevista una tercera peça en 2020 amb “Lucioles” protagonitzat per persones que han escollit l’espiritualitat com a opció de vida.

Al començament d’aquesta temporada vam poder veure la seva proposta “Youth#4” al TNC dins del cicle de "Teatre per a joves" i la temporada passada “Dale recuerdos XXX” on els protagonistes eren persones de 75-80 anys del barri de Gràcia i que es va representar al Lliure de Gràcia.

A TRANS, Clara Palau, Sandra Soro, Leyre Tarrasón Corominas, Raúl Roca, Ian de la Rosa, Danny Ranieri i Neus Asencio apareixen en l'escenari i es presenten com són avui: homes i dones. Són set persones que ens parlen de la seva experiència, del seu lloc en la societat.

Durant molt de temps han estat identificats com el que no són, atrapats en un cos de sexe contrari, un cos que sentien com una presó.

I un a un ens van explicant la seva història, la seva lluita per entendre i acceptar el que senten, el que són, i la seva lluita per fer-lo entendre als altres en un món que es nega a reconèixer el que els hi passa, famílies, amics, feines, institucions .....

Tres homes i quatre dones, la més jove, la Leyre, té 22 anys; la més gran, la Clara, 60. Procedents d'àmbits socials, geogràfics i familiars diferents tots tenen una feina, conductor d'autobús, perruquera, dibuixant, comercial, cineasta, ... i la Leyre encara estudia. Algunes d'aquestes persones han emprès la transició personal després de molts anys de lluita interna, d'altres en canvi, ho van fer ben aviat.

Unes persones escollides per en Didier Ruiz després d'entrevistar més d'una trentena: "He trobat molt d'amor i de compromís en totes aquestes dones i homes, algunes de les quals vénen d'un passat difícil. Totes admirables per la seva dignitat i determinació."

Tots ells, un dia, van decidir assumir que eren homes que se sentien dones o dones que se sentien homes. I ara ens ho expliquen en una proposta estructurada en capítols coincidents entre tots ells, des de quan descobreixen que no són el que diu el seu cos, com decideixen explicar-ho, quina és la reacció del seu entorn, com ho viuen ells, com van emprendre el camí del transit, quin és el seu dia a dia, qui són avui.

Una posada en escena molt simple, un escenari nu amb cortines blanques on de tant en tant es projecten imatges molt vives, amb molt de color, realitzades per un grup d’alumnes de l’escola Gobelins, acompanyades de la música d’Adrien Cordier.

Unes explicacions sinceres d'uns protagonistes que ens parlen i ens miren als ulls directament, generant de seguida una onada d'empatia.

Ells i elles no interpreten, comparteixen.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ