Comprar entradas para Massa brillant

El primer que crida l’atenció del muntatge d’Oriol Puig Grau és la figura d’un personatge protagonista que, alhora, és narrador de la història, una història que ens explica en temps present que atorga una dimensió d’imminència a les peripècies del Guillem (Daniel Mallorquín) durant la seva nit a l’Apolo de Barcelona. No és habitual la presència d’un narrador en teatre, però encara menys ho és l’absència de flashbacks en la narració. D’aquesta manera, la història avança de manera inexorable, i també devastadora.

El text no es permet ni una sola pausa, ni un moment de reflexió per part dels personatges sobre allò que està passant, i se centra en allò que passa i en l’estat d’ànim del protagonista, que és transmès a l’espectador per la manera com diu el que diu i pels diàlegs amb la resta de personatges, alguns de reals i d’altres que només són il·lusions, que puntegen la successió d’esdeveniments que retransmet el Guillem.

Massa brillant ens parla de la manera com en Guillem mira d’afrontar amb el màxim de llibertat i d’honestedat el fet de l’homosexualitat. Alhora, ens adonem que la nit de l’Apolo és, en algun sentit, un viatge iniciàtic cap a alguna cosa, un ritual de coneixement dels altres i d’un mateix. Daniel Mallorquín es troba amb el repte d’acarar una interpretació que el desafia a mantenir el ritme a dalt de tot des del primer segon de la representació i se’n surt amb molt bona nota. Aconsegueix crear una atmosfera d’angoixa i desfermament, ajudat per la música omnipresent que ens transporta a l’Apolo (fins i tot als qui no el trepitgem des de finals dels noranta) o a un malson que té lloc a l’Apolo.

Tot en la posada en escena del director treballa per a submergir-nos en el periple accelerat  d’en Guillem, en el seu somni i en les seves fantasies i contradiccions. Res no pretén dirigir l’espectador en una direcció determinada ni verbalitza què és allò que angoixa el protagonista, i deixa que cadascú en tregui les seves conclusions.

Esta es una obra que pasa casi a tiempo real, que es narrada en primera persona por el protagonista y que describe una fiesta en la Sala Apolo durante la noche del Sarao Drag de Futuroa. Todo empieza en el metro, para pasar después al Paralelo, a la sala antes citada –escenario principal de la acción- y también a una especie de tablao flamenco reconvertido en bar musical. Escenarios que el público reconoce, que sabe donde colocar dentro de su imaginario y que contextualizan enseguida la historia de los cuatro amigos: Guillem, protagonista de la noche; Albert, su pareja; Gorka, que se presenta a concurso con sus mejores galas; y Víctor, que disfruta de la noche como el que más.

Guillem se nos presenta enseguida como un personaje que no quiere estar allá donde le toca estar en aquel momento. Todo empeorará, además, a partir de un pañuelo que le prestan para que forme parte de la comparsa de Gorka. Un pañuelo rojo de lentejuelas que le provocará una alergia que va más allá del tema físico. Cómo si fuera el traje que Medea le regala a la amante de su marido, este pequeño trozo de tela hace que el estado de ánimo del protagonista se vea afectado y no responda de su cuerpo, ni de lo que dice, ni tampoco de lo que hace. Una exagerada reacción que como espectadores tampoco sabemos del todo hacia donde lleva, qué acarrea detrás o que puede llegar a significar. Y es que si nos quedamos solo con un problema de adaptación o de desubicación quizás la cosa se queda demasiado corta…

La puesta en escena es simple, pero efectiva, con un cuidadoso trabajo de iluminación de Adrià Pinar. También tienen mucho que decir los cuatro actores, de los que quizás destaca un muy acertado Carlos González, como Gorka, y Daniel Mallorquín, que se pone en la piel del protagonista. Difícil papel, sobre todo por la poca empatía que despiertan siempre los aguafiestas, que en catalán serían aixafaguitarres o esgarriacries. Y utilito sólo dos palabras de un registro del catalán que no escucharéis en el TNC… Eso os lo puedo asegurar.