Comprar entradas para La clausura del amor

L'amor i el desamor són dues constants al llarg de tota la vida i, com no, també ho són en el teatre i en moltes de les altres disciplines artístiques. En aquesta ocasió, Kamikaze producciones, ens porta una obra sobre l'amor ferit i l'amor esvaït, els quals es van donant mentre es produeix una batalla dialèctica, interna i externa provocada per la mateixa situació. Així, Pascal Rambert ens presenta un text intens i molt dur des del seu inici, en el que el to es manté al màxim durant les dues hores que dura la funció. Un exercici físic i verbal que no deixa respirar als seus actors des de que surten a escena cridant fins que s'apaguen els llums. De fet, l'espectador es veu immers en aquesta voràgine de sentiments i viu la representació impregnat per la barreja de dolor i ràbia que es transmeten. En aquest sentit, es queda immobilitzat a l'escoltar aquelles paraules, com ho està durant una hora el segon personatge de la funció, tot sentint les diferents emocions que aquell discurs sagnant li provoca.

El text juga amb dues vessants alhora, la teatral i la real, oferint una doble lectura. D'aquesta manera, ens trobem davant d'una parella que està posant fi a la seva vida en comú i que ens transmet a través de les paraules la duresa del moment i els diferents sentiments que afloren en una situació com aquesta. D'altra banda, es juga amb els referents teatrals, extrapolant el que veiem a una classe d'exercicis actorals i situant-nos en la ficció en un teatre amb un escenari nu, com es fa referència en algun moment. A més, els dos actors donen els seus propis noms als seus respectius personatges, que també són intèrprets en la ficció, treballant en dos torns la part dialèctica i la corporal de la interpretació, com si d'un exercici es tractés. Així, els actors hauran de rebre els cops sense perdre la seva postura corporal, sentint dins seu les fortes emocions que li provoca el discurs de l'altre que l'està atacant, però impedint que aquestes emocions el dominin com a actor, tot aprenent a no perdre el control.

Sens dubte, els dos actors fan una feina titànica, escenificant l'intensitat del discurs i mantenint el to extremadament alt que requereix l'obra. Es tracta d'un esforç físic i emocional brutal, tant en la part que han de parlar com en la que només poden escoltar, el qual es veu recompensat en la seva escenificació i en com s'arriba a l'espectador. En aquest sentit, la feina del director és també positiva, ja que a banda d'aconseguir mantenir el to desitjat durant dues hores, permetent un petit respir emocional necessari als assistents, aquest fa una gran feina a l'hora de presentar una posada en escena que evidencia la part teatral. Així, aquesta resulta del tot potent i d'alguna manera fa que el discurs sentimental es visqui amb més duresa i impotència al bloquejar el diàleg i la resposta dels actors.

Aquesta parella, sentimental i a la feina es canten les quaranta de manera demolidora. Estan avesat a usar les paraules (són actors) i el domini del llenguatge encara fa que els retrets siguin més punyents. Saben on i com han de fer mal, La posada en escena és molt especial ja que s'ha muntat com a dos monòlegs. Dirigida pel mateix autor, Pascal Rambert, i interpretada per dos actors que s'hi deixen la pell, Bárbara Lennie i Israel Elejalde. Llàstima que el programa de mà aclareix poques coses que seria bo de saber abans d'entrar a la sala.

http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/