Comprar entradas para Dagoll Dagom: Maremar

Me la dejé perder la primera vez sabiendo que era una de las grandes de la temporada. Shakespeare + Dagoll Dagom + Llach son por separado grandes fieras del teatro pero no me podía imaginar la grandeza de la combinación.

Shakespeare publica a partir del 1600 sus grandes tragedias: Hamlet, Otelo, Macbeth pero a partir de 1608 cambia de registro y entra de lleno en el género de la tragicomedia a menudo con un final feliz como pasa en “Pericles, Príncipe de Tiro” o en su última obra “La tempestad” con la que puso punto final a su trayectoria teatral.

De Dagoll Dagom ya no nos sorprende nada. Desde aquella “Antaviana” hasta “Maremar” no ha parado de mejorar su gusto estético, su capacidad de hacer buen teatro musical y de escoger lo mejor entre actores/actrices, cantantes, bailarines/as, músicos, escenógrafos/as, diseñadores/as de sonido y de iluminación. Todo lo cuidan hasta el último detalle. La gran sorpresa de Maremar ha sido la dirección coreográfica a cargo de Ariadna Peya que ya se ha situado en el teatro musical catalán a partir de les Impuxibles. Dagoll Dagom continúa haciendo teatro en catalán con un constante y creciente compromiso con la cultura catalana.

No se puede decir que no conocíamos a Lluís Llach. Vivimos el abril del 75 y escuchamos sus canciones, las cantamos en la intimidad y en los grandes recitales y no dudábamos de su calidad literaria pero redescubrí a Llach en una pieza intimista que presentaron en la Badabadoc teatro bajo el título de “Llach poeta”, un recital poético con la voz tan radiofónica y expresiva de Joan Berlanga y la música al piano de Albert Flores. Esperemos que repitan. En Maremar no están todas las canciones (Viatge a Ítaca ?), ni completas, ni las más conocidas pero el hilo conductor de sus temas dan a la obra una emoción indescriptible. Las adaptaciones de las canciones de Llach son polifónicas, bien cantadas y amenizadas con una deliciosa interpretación coreográfica.

En esta nueva temporada ha habido cambios y han aparecido a Helena Gispert, Júlia Jové y Albert Triola, los tres con una espléndida interpretación y voz. Les deseamos mucha suerte a toda la Compañía.

Es un espectáculo completo. Yo no me lo perdería.

El teatro desnudo. Normalmente, cuando compramos entradas para ir a ver un musical, nos imaginamos una orquesta, bailarines, música y tal vez incluso lentejuelas y purpurina. Grandes montajes con cuarenta personas en el escenario, que nos hacen quedar embelesados ​​únicamente con la espectacularidad de la puesta en escena. No es el caso de Maremar, la última creación de Dagoll Dagom. Si la tendencia, en general, es precisamente a abusar de los efectos especiales (pon más luz, más humo, más potencia de sonido, más vestuario …), aquí volvemos al teatro clásico: únicamente con texto, cuerpo y voz. La escenografía: una gran sábana colgado del techo. La orquesta: alguno de los actores que toca la percusión o el violonchelo, pero la mayoría de canciones son a cappella.

El talento puro. La combinación del texto elegido (adaptado de la obra Pericles, Príncipe de Tiro de Shakespeare), la música (creada y adaptada por David Gallén a partir de varias canciones de Lluís Llach) y la danza (creada por Ariadna Peya, autora también de la coreografía de El despertar de la primavera) construyen un producto de una modernidad que parece que haya sido escrito hoy en día. La trama de la historia conecta con el drama actual de los refugiados que viajan (y mueren) por el mar Mediterráneo, así como los dramas que hemos visto últimamente en las fronteras de Estados Unidos con las separaciones forzosas de padres e hijos inmigrantes.


Una voz de ángel. Toda la compañía canta de maravilla (y tiene mucho mérito porque el hecho de que no haya orquesta haría que la más mínima nota desafinada se sintiera), pero hay que destacar la voz y la finura de Elena Tarrats, especialmente emocionante en el inicio de la delicada Corrandes de exilio.


Volver a la esencia del teatro. Si son de los que buscan un musical típico y tópico, tienen actualmente varias propuestas en escena que seguro que no les defraudarán. Ahora bien, les recomiendo que arriesguen y den una oportunidad a Maremar. No encontrarán plumas ni purpurina, pero descubrirán una nueva dimensión en el teatro musical. No se necesitan distracciones: vayan, miren y escuchen. Damos las gracias desde aquí a Dagoll Dagom por haber tenido la valentía de este espectáculo y coger esta dirección artística, porque es así como el teatro catalán avanza hacia el futuro: mirando el pasado y reinterpretandolo de manera magistral.

Dagoll Dagom és una companyia amb molta fama, merescuda, per la qualitat dels seus espectacles, Maremar té el seu segell i és increïblement bonic.

Comença amb un ritme i intensitat menor, plantejant diferents escenes de la història de Pèricles, però al llarg que avança l'obra va pujant fins a acabar en una cúspide preciosa on surts de la sala realment remogut pel que acabes de veure, i això és la bellesa del teatre.

Un musical molt bonic, amb pràcticament totes les cançons a capela o acompanyades de percussió, amb unes harmonies palpitants, unides a una coreografia impressionant al ritme d'aquesta percussió i d'un violoncel tocat per un dels actors és el que dota a aquest muntatge d'espectacularitat en sentir la força del mar, o la dura lluita de les persones amb els moviments dels actors.

A través de la història del príncep Pèricles i la seva filla Marina, de Shakespeare, s'endinsen en el drama actual dels refugiats, derivant una emotiva unió d'ambdues històries. Resulta espectacular i escruixidor veure aquesta connexió entre un relat clàssic escrit tants anys enrere amb l'actualitat, amb la situació en la qual es troben milions de persones avui arreu del món.

La bellesa de sentir-se remogut i impressionat per un espectacle és la grandesa i el poder de les arts escèniques, i la reflexió després de viure Maremar està garantida. "A un lloc tan bonic com el mar, només hi haurien de passar coses boniques"

L'adaptació que Dagoll Dagom ha fet de Pèricles, Príncep de Tir és pura mediterrània. Els versos shakespirians, que narren la dramàtica succesió d'aventures que porten un príncep llegendari a rebotar per tots els racons del Mar Mediterrani, encaixen a la perfecció amb una selecció de cançons de Lluís Llach, que la companyia canta a capella amb uns arranjaments preciosos d'Andreu Gallén. Les percusions i ritmes tradicionals amb què acompanyen la veu es fusionen amb les complexes coreografies dissenyades per Ariadna Peya, i tot plegat genera moments de gran bellesa. De fet, trobo que la major virtut de l'especlacle és fer-te empassar un dels textos menys coneguts de Shakespeare com un veritable festival estètic.

Mereixen també una menció les interpretacions, en especial la Mercè Martínez, i l'adaptació de Jofre Borràs, qui ha retallat el text original per fer-lo més dinàmic i per connectar la crueltat que narra el clàssic amb la realitat que pateixen avui en dia molts ciutadans de la Mediterrània. Així són els temes clàssics universals: inalterables pel temps, per desgràcia.

Agradarà a grans i joves, fans de Lluís Llach o desconeixedors dels seus versos.

Fa cosa d’un mes vaig poder assistir a un passi de “Maremar”, el nou musical de Dagoll Dagom, al Teatre La Sala de Rubí. Fotògrafs, enregistradors de vídeo , l’Anna Rosa Cisquella, en Joan Lluís Bozzo i Jofre Borràs (director i ajudant de direcció), els tècnics de so i il.luminació. L’Ariadna Peya (direcció coreogràfica i de moviment), marcant els tempos i moviments dels actors.

La sorpresa va ser majúscula, aquest musical prometia. Com no volia esperar-me fins el dia de l’estrena, que serà d’aquí poc al Teatre Poliorama , vaig comprar entrades per la prèvia que es feia al mateix Teatre La Sala.

Només us diré que el teatre era ple de gom a gom. Entrades exhaurides !!!

Si l'assaig va ser brutal. que us haig de dir del muntatge acabat...Pell de gallina, emoció. Només us diré que al final vam acabar tot el públic dempeus aplaudint durant força estona.

“Maremar”  és una adaptació en format musical a partir de la traducció de Salvador Oliva d’una de les obres menys conegudes de W.Shakespeare, “Pèricles, príncep de Tiro”

La història de “Pèricles, príncep de Tiro” és una gran metàfora sobre la vida. Una història de pèrdues, d’esperança i retrobament.

Tot està cuidat al detall: la posada en escena, el vestuari, les coreografies, les cançons,... És un espectacle que requereix d’una elevada exigència musical, coreogràfica i teatral. Des del meu punt de vista les coreografies, el moviment i els quadres, juntament amb les cançons a cappella, són el que enriqueix aquest muntatge.

La companyia estarà formada per 9 joves actors i actrius. Tots canten i ballen. Tots interpreten a més d’un personatge tret d’en Roger Casamajor (Péricles). Mercè Martínez (Diana i Alcavota), Marc Pujol (Cleon, Simonides, Mariner i Pirata), Anna Castells  (Filla de Antíoc, Licórida, Dama, Pescadora, Cortesana, Noble i Pirata), Aina Sánchez (Thaïsa i Dionisa), Marc Soler (Thaliard, Lisímac, Noble, Pescador, Cortesà i Criat), Elena Tarrats (Nena i Marina), Marc Vilajuan ( Helicá, Cerimon, Arlot i Cortesà)i Cisco Cruz (Antíoc, Leoní, Pándar, Senescal, Noble, Pescador, Mariner i Caballer).

L’Andreu Gallén (director musical), ha fet una feina extraordinària adaptant i creant la música d’aquest musical, inspirant-se en les cançons i melodies de Lluís Llach. Cançons que molts de vosaltres de seguida reconeixereu, amb la particularitat que són interpretades a cappella pels propis actors sense orquestra ni acompanyament (només hi ha percussió en algun dels temes, i els toquen els mateixos actors). Us ben asseguro que en més d’una cançó us emocionareu, tant per les lletres, com per el nivell vocal de tots els intèrprets, sobretot pel que fa a les veus femenines. “Corrandes d’exili” , ”Un núvol blanc”, “Cant de l’enyor”, “Madame (Ningú sabia el seu nom)”,” I si canto trist”, “Maremar”, “Cançó a Mahalta”, “Abril 74” ...són alguns dels títols dels dotze temes que podreu escoltar al llarg del musical. BRUTAL !!!

Són moltes les raons que porten a la gent a migrar: les guerres, la persecució, les violacions de drets humans, la desigualtat, la pobresa o el canvi climàtic. “Maremar” és un homenatge a totes aquelles persones que fugen del seu país d’origen, arriscant la seva vida en busca d’un lloc segur i un futur millor. “Maremar” parla del drama dels refugiats i exiliats. “Maremar” és esperança, força, poesia i emoció. Vida i mort.

 

Un viaje dramático y desolador, entre naufragios, roturas y miserias humanas es la vía por donde se expresa la penosa situación de un grupo refugiados que, una vez vertidos al mar en paupérrimas pateras, tras dejarlo todo, tienen la mal dicha fortuna de llegar a una playa donde, de hecho, nadie los quiere. Nadie se puede hacer el cargo del sentimiento que esto provoca en quien lo padece. De serlo todo, ser feliz, a ver cómo te arrebatan todo aquello por lo que tanto has luchado y tienes que huir. Huir como gesto de lucha, porque en casa sólo hay muerte. Y llegar, si se llega, donde todo el mundo te mira mal, donde todo es cerrado, donde no eres ni serás jamás bienvenido.

El espectáculo de Dagoll Dagom, que utiliza la obra de Shakespeare Pericles, Príncipe de Tiro como eje, plantea este drama tan asquerosamente actual a través de una puesta en escena vigorosa, sencilla pero a la vez clara, y bien coordinada. Las coreografías, el movimiento de actrices y actores, y su espléndida voz en la interpretación de cada pieza son remarcables. Llegan adentro y, especialmente cuando Lluís Llach desentierra nuestro particular imaginario musical, emocionan (al menos, hablo por mí). Quizá alguna canción concreta, que todos hemos ligado a un sentimiento personal, a un momento concreto y en un espacio de nuestra mochila, te despega de la obra para reencontrarte con ese instante perdido, con ese recuerdo. Pesan demasiado, estas canciones, para acompañar sin aplastar una escena que debería mantener la atención. La escenografía, en la que es protagonista una enorme pieza de ropa que se convierte pantalla y cortina en cada cuadro, es original y ayuda a situar el contexto de forma dinámica. Visualmente, genial.

Ahora bien, durante la obra, no he podido sustraerme de una horrible sensación. Sé que quizás es injusta, y tiene sólo el peso de una sensación, porque he disfrutado el espectáculo muchísimo, me he dejado las palmas, aplaudiendo, y he acabado de pie, dando palmadas, como la mayoría. Si bien el nivel de Julia Jové, Albert Triola y, especialmente para mi gusto (soy un incondicional), Mercè Martínez es sublime, y si bien la capacidad de los miembros del reparto de expresarse a través de la danza, potente y cautivadora, y la voz raya también la excelencia, se muestran unos defectos en la dicción de algunos actores que sorprenden, y, en algún caso, incluso se ve limitado el dominio de la interpretación, en cierto forma impostada y carente de matices. Sin el baile y canto, cierta incomodidad. Supongo que no se puede querer todo.

En resumen, un placer poético y emocionante. Una oportunidad más para recordar que nadie elige donde nace, que este azar nos debería hacer rebajar el tono altivo y condescendiente con el que tratamos quien sufre, y que el mundo, en definitiva, nos pertenece a todos y no es de nadie. Si no lo entendemos, quizás algún día las idas y venidas de las mareas nos llevarán a nosotros mismos, perdidos, en medio del mar. Y entonces pediremos ayuda, reclamaremos la justicia que ahora negamos. No podemos hacer ver que esto no va con nosotros. Ya basta.

Resulta evidente que, después de la ostentosa y fallida Scaramouche, la veterana compañía Dagoll Dagom necesitaba dar un giro de timón. Afortunadamente, la experiencia parece haberlos dotado de buenos reflejos porque la necesaria renovación del grupo ha llegado, con Maremar, de la manera más rápida y efectiva. El espectáculo es un precioso musical creado a partir de las canciones de Lluís Llach (arregladas con gran destreza por Andreu Gallén), que mezcla el drama contemporáneo de los refugiados con la historia de Pericles escrita por Shakespeare. Todos estos elementos que, sobre la mesa podrían parecer tan interesantes como difíciles de conectar, han encontrado una magnífica cohesión encima del escenario: natural, casi mágica. El montaje transmite una gran frescura, en gran parte, gracias a un reparto de jóvenes intérpretes que actúan, bailan y cantan con una energía tan emocional como entusiasmante. En este sentido, las poderosas coreografías diseñadas por Ariadna Peya también se llevan gran parte del protagonismo y son la guinda de un pastel donde todos los factores juegan en el mismo equipo. Hay que señalar, sin embargo, que la insistencia en utilizar fotografías de refugiados de la vida real traspasa de largo los límites de la sutileza y carga de un cierto sensacionalismo una historia que, en realidad, podía ser capaz de hablar por sí misma. Además, narrativamente, la propuesta pierde ritmo a la segunda mitad y, durante algunas escenas, le cuesta un poco remontar. A pesar de esto, la belleza de las canciones, las proyecciones y la iluminación, la austera puesta en escena y la delicadeza del canto a capela consiguen conmover incluso al espectador más frío, sea (o no) aficionado a Shakespeare o Lluís Llach. Y esto, sumado o todas las virtudes antes mencionadas, tiene un valor con el que pocas veces nos encontramos.

Fa uns dies vaig poder assistir a veure un pasi de "Maremar" l'últim músical de Dagoll Dagom i aquest cop ens apartem del Paral·lel de Barcelona i anem a les Rambles. Amb una platea plena de gom a gom, vam assistir a una de les millors representacions que he vist.

Aquest cop, Dagoll Dagom fuig de grans escenaris i ens presenta amb una safata d'or un espectacle curt i preciós amb un missatge crític i a la vegada amb una mica d'esperança (aquella cosa que els americans fan tan bé i que li diem "ensucrats"; amb això no vull dir que sigui dolent, el que passa és que a la vida real tot és més cruel del que ens ensenyen).

La música, les tradicions i la veu a capella acompanyen aquesta història tot amanit amb un gran treball de coreografies dissenyades per Ariadna Peya. Aquestes coreografies m'han enlluernat d'inici a fi, com la força del moviment de tots els actors ens feien passar d'un estat a l'altre. Hi ha moments que veus com les onades dels cosos et transporten en els diferents llocs d'una forma que es fon deliciossament amb la història. He quedat profundament enlluerat per aquest treball coreogràfic que m'ha transportat en tot moment.

Al final ens trobem un espectacle de música, teatre, drama i amb Dansa (en el meu cas amb majúscules) que ens relata la crueltat del Mediterrani.  Maremar és d'un atractiu escènic que segur que us atrapa d'inici a fi.

Podeu veure la resta de l'opinió a l'enllaç següent

El mismo Bozzo ha dicho que Maremar es muy diferente a todo el que Dagoll Dagom ha hecho previamente, y en parte tiene razón, pero también hay que decir que el poso de una compañía tan experta en musicales acaba apareciendo de diferentes maneras. Sin la experiencia de los pequeños musicales del principio o de grandes espectáculos como Mar i Cel, Flor de nit o Scaramouche, entre otros, no podríamos entender ahora esta apuesta. El sentido del ritmo, las soluciones escénicas e incluso los recursos narrativos nos remiten a todo el bagaje del que hablábamos; una larga trayectoria en la que tampoco han faltado otras apuestas arriesgadas, como Poe o La Perritxola, o espectáculos que exploraban terrenos alejados de su zona de confort, como fueron Cacao o Cop de Rock.

Maremar une tres puntos de partida aparentemente alejados, Pericles de Shakespeare, las canciones de Lluís Llach y el drama de los que atraviesan el Mediterráneo en busca de un mundo mejor. La dramaturgia hace que todo encaje, mostrándonos la realidad de un campo de refugiados y mezclándola con la ficción de la historia del Príncipe de Tiro. Talmente como si fuera un cuento nos adentramos en una historia de naufragios, piratas, burdeles y personajes que vagan erantes por varias ciudades de Grecia y Turquía. Es cierto que en la primera parte cuesta avanzar en la trama y los diversos números musicales lastran parte del ritmo, pero una vez adquiere más protagonismo el personaje de Marina -hija de Pericles- el argumento vuelve a encarrilarse e incluso las palabras del dramaturgo inglés se hacen más presentes.

En cuanto a la parte musical, justo es decir que es donde el espectáculo consigue sus cotas más altas. El trabajo de arreglos y armonizaciones de Andreu Gallén es realmente admirable, y las coreografías de Ariadna Peya que acompañan todo el espectáculo unen elegancia y emotividad a partes iguales. El reparto ejecuta bailes y canciones con gran convicción, destacando especialmente el trabajo de Roger Casamajor, Mercè Martínez y Elena Tarrats. En definitiva, un montaje que pone el público en pie cada noche y que emociona por su mensaje, pero también por su buena producción y el perfecto conocimiento de los resortes del género.

Partint de l'univers musical de Lluís Llach i basada en "Pèricles, Príncep de Tir", de William Shakespeare, s'hi ha construït aquesta nova producció de Dagoll Dagom, MAREMAR.

Una producció esperadíssima per tots els seguidors d'aquesta companyia emblemàtica del gènere Musical a casa nostre i també pels enamorats (com nosaltres) de la música de Llach. Dimecres era la nit d'estrena al Teatre Poliorama, una nit d'èxit que havia estat precedida per funcions prèvies, de les que ja ens havien arribat impressions.

La història comença en un camp de refugiats al costat del mar, una nena (Elena Tarrats) plora desconsoladament, està sola i ningú pot donar-li el consol que necessita. Un personatge fantàstic, la deessa Diana (Mercè Martínez) s'ofereix a distreure-la explicant-li la història de Pèricles.

Amb elles comença un joc de teatre dins del teatre. Ambdues desdoblen els seus personatges, la nena ploranera es convertirà en la Marina del conte, la filla de Pèricles, i la deessa Diana es transformarà en l'alcavota que regenta el bordell on anirà a parar la noia.

El text de Shakespeare és una metàfora sobre la vida, explicada com un viatge a través del mar. És també un cant a l’amor familiar i a la reunificació dels membres dispersats d’una família que lluiten pel seu retrobament.

Andreu Gallén hi ha arranjat les cançons de Lluís Llach per convertir-les en atmosferes melòdiques que ens acompanyen en les aventures de Pèricles.

Un text que en alguns moments hem trobat massa endolcit, destacant la bondat sobre la maldat i que la prevalença de la primera és la que farà obtenir la felicitat en el futur. Un final inversemblant de conte de fades.

Amb escenes molt eixerides i altres que no tant, amb unes bones veus dels nou membres de la companyia que desenvolupen un gran treball musical i coreogràfic.

No podem dir el mateix de les interpretacions, ja que exceptuant les dels personatges principals, en alguns casos les hem trobat poc creïbles i fins i tot deficients a escala actoral. Donem per suposat que a mesura que es facin més representacions aquesta part de l'espectacle millorarà.

S'ha de reconèixer però que es tracta d'un repte difícil perquè entre els nou actors s'interpreten més de 30 personatges. Els intèrprets que donen vida a aquests personatges són Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana.

Ariadna Peya ens ha fet viure amb la dansa i el moviment, tots els viatges, naufragis, pèrdues i retrobaments d'una forma commovedora. Esplèndida la coreografia que en alguns moments es queda estàtica i reprodueix fotografies que evoquen les imatges dels naufragis de refugiats que hem vist una i mil vegades als telenotícies. Per nosaltres sense cap mena de dubte, la coreografia és l'aspecte més reeixit d'aquesta proposta.

Un espectacle que s'allunya del musical clàssic, integrant la dansa i la música d'una manera enlluernadora. El fet que les aventures de Pèricles tinguin lloc en l'àmbit de la Mediterrània ha portat a la companyia a oferir una peça que ajuda a fer una reflexió sobre els camps de refugiats, i la desesperació de les persones que hi viuen esperant una oportunitat per cercar un futur millor.

Unes projeccions s'intercalen de manera continuada al llarg de la representació jugant perfectament amb el moviment dels intèrprets i amb la magnífica il·luminació de David Bofarull.

MAREMAR una proposta que cal veure i on paraula, dansa i cançó s'uneixen per recordar-nos que encara hi pot haver esperança d'un món millor.

En acabar la representació i després de les esperades ovacions, el director Joan Lluís Bozzo, va voler donar un missatge a favor de la alliberació dels presos polítics que a nosaltres ens va arribar a emocionar.

Per veure la ressenya original, nomès cal clicar en aquest ENLLAÇ