Comprar entradas para Boja

Podemos pasarnos media vida intentando encontrar la palabra exacta que explique lo que nos pasa. Y, cuando por el camino alguien la pronuncia con autoridad, con un diagnóstico, con una etiqueta, a veces no llega el alivio sino otro tipo de claustrofobia. Boja arranca en este punto incómodo, donde la necesidad de entenderse convive con el miedo a quedar reducida a un nombre. Y desde aquí construye un monólogo que no pide permiso. Observa, ironiza, se enfada y se emociona con un pulso teatral que evita tanto la complacencia como el dramatismo fácil.

El texto es de Mariona Esplugues, que también lo interpreta. El material de partida es autobiográfico: un recorrido largo por la relación con la psiquiatría y con las palabras que intentan describir lo que te pasa cuando, precisamente, no sabes lo que te pasa. Ahora bien, Boja no es un relato lineal ni una sucesión de anécdotas de consulta. Esplugues escribe con sentido de estructura. Elige episodios, los pone en fricción y construye una progresión dramática que va del humor a la incomodidad, y de la incomodidad a un estallido emocional que llega sin avisar. El mérito es doble: por un lado, pone en escena el vértigo de tener que explicarse continuamente; por otro, llega a cuestionar, no de forma gratuita, el lenguaje clínico.

La dirección escénica es de Andrea Castellanos, y el trabajo conjunto Esplugues–Castellanos se percibe en que el monólogo nunca queda estático. Existe una puesta en escena que piensa el cuerpo, el espacio y el ritmo como dramaturgia. El montaje sabe cuándo convertir un recuerdo en gag y cuándo cortarlo de seco para que aparezca la zona oscura. Y administra un mecanismo delicado cuando permite que el público ría sin que la carcajada sirva de excusa (qué peligrosas son estas risas, cuando el público puede estar lleno de experiencias similares…). Cada momento cómico tiene resaca, porque lo que se ventila es ser interpretada por otros.

Como actriz, Esplugues sostiene la prenda con una precisión espectacular. No representa una categoría, sino alguien que pasa de la lucidez al desconcierto, de la autoironía a la vulnerabilidad, y que sabe modular el tono para que el relato no caiga ni en la exhibición ni en el victimismo. Existe una habilidad especial para hacer emerger el ridículo de ciertos rituales (preguntas repetidas, recetas, tópicos) sin deshumanizar a nadie. Es una crítica al sistema de categorías, no a las personas.

Los elementos técnicos completan el dispositivo con inteligencia. La escenografía y el vestuario trabajan con una austeridad funcional que facilita los cambios de registro y evita el realismo cerrado; la iluminación actúa con precisión, delimitando focos mentales y cortando la escena cuando es necesario un cambio de capa; el espacio sonoro sostiene el impulso del relato y, en momentos clave, lo desestabiliza; y el soporte audiovisual aparece cuando la palabra sola ya no puede contener lo que se está abriendo. Nada de esto es adorno: todo es parte del mecanismo emocional.

En conjunto, Boja es un espectáculo que cautiva, hipnotiza y conmueve, que cambia el punto de vista sobre el dolor, sobre las etiquetas, y sobre quien tiene derecho a poner nombre a lo que vive cada uno. Una pieza aleccionadora, rompedora de estigmas, impresionante… imprescindible. Y todo, gracias al talento de Mariona Esplugues. Porque no es fácil hablar de una misma de esta forma. Hay que ser muy valiente.

Aquest dijous vaig anar a veure aquesta proposta del Teatre Eòlia,. Una casualitat que el mateix dia vaig tenir la meva visita setmanal al psiquiatre, o sigui que sé de què parlem en primera persona.





Mariona Esplugues és l'autora, creadora, directora i intèrpret d'aquesta obra. Una obra que se'n va anar al Teatre del Raval i ara torna al Teatre Eòlia.





És un monòleg per fer visible l'experiència personal viscuda per la Mariona. Ens explica com ha estat la seva infantesa i adolescència fins avui. Com és el pas per diferents psicòlegs fins que et trobes l'idoni, aquell que de veritat et sents a gust (no amb tu mateix) per detallar tot el que tens el cap.



Podem veure com hem de passar per diferents especialistes, els fàrmacs receptats i que pot estar temps fins a trobar eficaç o fins als que et trobes una mica millor. Com la gent no t'entén i creuen que és una cosa passatgera i que amb un consell ja tens prou per estar bé. El millor de tot, és aquell to divertit i esbojarrat alhora per veure les dificultats pels que passes però amb un punt alegre. Una visió de la Salut Mental difícil d'assimilar per un mateix, per la gent que tens al costat, però sense caure en l'estigma social i de malaltia que s'ha d'amagar. El fet de ser en primera persona ajuda, com a mínim als que estem en una situació semblant. Veus que aquest drama no ets l'únic que el pateix i que alleugera una mica. No ets l'únic que et passa. El cas de cadascú és únic, però no el camí que recorre. Crec que és un muntatge molt bo per al jovent, tot i que no els atreu anar al teatre, i a la gent en general. Ella està espectacular, i el muntatge s'ho val. Fa servir el monòleg, la performance, el moviment, la dansa, la música, el cabaret per criticar i fer una mica de teràpia. Pots veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Mariona Esplugues és l'autora, creadora, directora i intèrpret de Boja, un espectacle multidisciplinari que combina interpretació, dansa i cant en directe.

Boja es va estrenar al Teatre Eòlia l'abril de 2022.
Després de l'èxit rotund de públic i crítica, es va programar durant el mes de juliol al mateix Teatre Eòlia.

Dissabte a la nit es va estrenar al Teatre del Raval. Val a dir que la sala era plena de gom a gom i que va ser tot un encert haver triat d'anar a veure aquest muntatge.

Aquest monòleg sorgeix de la necessitat de compartir i fer visible l'experiència personal viscuda per la Mariona durant aquests darrers setze anys; de la necessitat de deixar de tenir por del que pensaran i del que diran; de la necessitat de trencar amb el silenci, els secrets i les mentides; de la necessitat de donar visibilitat als trastorns mentals sense tabús ni drames, amb la llibertat d'expressar-se lliurement, sense prejudicis, trencant estigmes.

La Mariona té vint-i-sis anys i la història comença quan en tenia deu, la primera vegada que visita un especialista. Depressió, atacs de pànic, ansietat, inquietut, insomni, dificultat de concentració.Trastorn d'ansietat generalitzada.
Durant aquests deu anys ha passat per tres psiquiatres i quatre psicòlegs.
Tractament: administració de psicofàrmacs tranquil·litzants, ansiolítics i antidepressius.

Boja és una comèdia, una performance, una reivindicació, una festa, un acte de llibertat i de valentia.
Una experiència explicada en primera persona.

Boja és el clar exemple que amb pocs recursos escenogràfics es pot crear un gran espectacle, sobre tot perquè aconsegueix que l'espectador se centri principalment en la interpretació.
La força del personatge protagonista d'aquesta obra és brutal.

La Mariona Esplugues es menja l'escenari. La seva interpretació és brillant (moviment, veu i interpretació).

El públic dempeus vam aplaudir amb ganes i durant una bona estona la seva magnífica feina.
La Mariona, visiblement emocionada, va haver de sortir un munt de vegades a saludar a un públic realment entusiasmat.

La lluita contra l'estigma de les malalties psíquiques està cada vegada més present en iniciatives que parteixen de l'àmbit escènic. La dona del tercer, Toc Suite número 6, Nua, Harakiri. Tu no surts a la foto, El loco i la camisa, Next to normal, No m'oblideu mai, són alguns exemples que he vist durant aquests darrers anys. Bravo per totes elles, perquè amb força i coratge diuen prou i alcen la veu per tal de canviar el món.


No us la perdeu!