Comprar entradas para B. Flowers

Descobrir a aquestes alçades la genialitat i la creativitat de Marta Carrasco seria una mica absurd. Tot i així, sabem del cert que molta gent encara sent aversió cap als espectacles de dansa, o bé una por terrible a aquest mot compost que li diuen dansa-teatre. Des d'aquí encoratgem a totes aquestes ànimes càndides i temoroses que vagin a veure l'últim espectacle de la coreògrafa catalana. I és que segur que hi troben un moment, una cançó, una idea o una imatge -o tot a la vegada- que els arribarà directament al cor... B.Flowers -a l'igual que Blanc d'ombra, Dies Irae, No sé si o qualsevol altre espectacle anterior- s'ha de sentir més que veure, s'ha d'assaborir sense prejudicis i amb la ment oberta. Un exercici complet, però a la vegada fàcil, perquè Carrasco et condueix sempre amb tendresa i, a la vegada, amb mà ferma.

Alguns diran que B.Flowers és un compendi de moltes coses que ja li hem vist abans a Marta Carrasco. Podríem admetre que hi ha una tendència a autocitar-se (el número amb la cortina de plàstic o el joc d'ombres des d'un lateral), però també és cert que si una cosa funciona... perquè hem de rebutjar-la. A més, s'ha de ressaltar la mirada irònica i l'humor, entre directe i ingenu, que està apareixent en els seus últims espectacles. Un humor que no amaga una mirada crítica. Un humor fins i tot salvatge, que en alguns moments acaba resultant transcendent. I si no, traieu les vostres conclusions amb un gag magnífic, subtil i a la vegada aclaparador per les moltes interpretacions que se li poden trobar: "El polen es mío". I tant que ho és, i de raó no n'hi falta.

 

Marta Carrasco, un cop acabat l’inventari d’arts florals, ens convida a veure la dona com una flor. La metonímia arriba alguns moments a la concreció genital. La dona reivindica la propietat i l’usdefruit del seu cos. També ens parla de les inseguretats i prejudicis, de les angoixants constriccions de la seva estructura orgànica, de les pors quotidianes, de la violència, de l'enveja, de la fragilitat... però tot en un to festiu i amb la rialla als llavis. D’aquest difícil exercici d’equilibri Marta Carrasco, Anna Coll i Majo Cordonet se’n surten amb nota. Ironia, tendresa i mala llet. L’espectacle és una festa.

Nota: algú ha pensat en convidar el Sr. Ruiz-Gallardón?

Ja fa uns anys que la segueixo i sempre m'agrada veure els espectacles de la Marta Carrasco, no et deixen indiferent i et submergeixen en un món visual i poètic, creant moments delirants i amb musiques que entren directes en vena. Aquesta vegada m'ha sorprès agradablement la interacció amb el públic, veure i escoltar un jardí ple de paraules amb les flors més belles utilitzades pels grans poetes i creadors, commovedora la història de la papallona i sorprenent com balla el cos d'una Kahlo-Carrasco deslliurant-se dels lligams fins assolir la llibertat, després de veure com s'ho passen de bé ballant-interpretant, és un plaer sortir amb energia positiva, us puc garantir que no hi ha res de mesquí en la dansa de Marta Carrasco.

Marta Carrasco construeix imatges esfereïdorament boniques i preciosament terribles. El joc amb els cossos, les flors, els materials, fa que l'espectador s'estremeixi, rigui, sospiri, i, sobretot, se senti identificat(da). Pels atrevits amb els nous llenguatges amb ments obertes i que encara no coneguin la coreògrafa. Pels espectadors que -com una servidora- siguin ignorants en el món de la dansa, però que tinguin el cuquet de conèixer nous horitzons. Que vulguin tastar la poesia, tocar la música, escoltar els cossos, i, sobretot, sentir.