Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Actors, directors, productors i dramaturgs, Javier Calvo i Javier Ambrossi porten formant equip creatiu més de sis anys. En aquest temps, han tingut èxits com la sèrie Paquita Salas, han estat professors en l’acadèmia d’Operación Triunfo i han dirigit l’adaptació cinematogràfica de La llamada, la seva obra de teatre que va començar al hall del Teatro Lara i porta més d’un milió d’espectadors. Ara, com a part d’una gira per tota Espanya, La llamada es podrà veure al Teatre Poliorama de Barcelona.
JAVIER CALVO: Barcelona ha estat la nostra casa durant molt de temps, sobretot quan estàvem a Operación Triunfo. Tenim molta família i amics aquí. De manera que ens fa molta il·lusió portar l’obra. El públic feia temps que ho estava demanant. I, a més, a aquesta ciutat el teatre és fonamental i el que suposa representar la teva obra dues setmanes i fer aquesta aposta per a nosaltres és molt important. Ens sentim com a casa, ens encanta estar aquí. Portar La llamada a Barcelona és un somni.
TEATRE BARCELONA: Us agradaria que l’obra es pogués quedar a Barcelona tota la temporada? És possible això?
JAVIER AMBROSSI: A mi, m’encantaria que estigués sempre. Si de sobte es converteix en un fenomen i hi ha petició popular, seria meravellós tenir un triple repartiment fix: per a Madrid, per a Barcelona i per a la gira. Tant de bo!
J.C.: Possible és tot. Però, en principi, no és la idea. Per això, és molt important que el teatre s’ompli aquests dies que està programada.
Com ha canviat el muntatge des de l’última vegada que va venir a Barcelona per a estar un cap de setmana a la Sala Barts fa uns anys?
J.C.: En aquesta ocasió, els espectadors notaran que les veus són d’una qualitat increïble.
J.A.: S’ha sumat molta gent nova com Nerea, Roko o Ruth Lorenzo que, a més d’actrius, són cantants, que és una cosa que, potser, en el primer elenc no passava. Al principi, eren actrius que cantaven però ara estan al 50%. Això fa que es gaudeixi moltíssim a nivell musical.
J.C.: L’escenografia l’hem fet nova per a la gira. Ara és molt més gran i espectacular. La il·luminació també ha canviat. Ha crescut molt l’obra i cada vegada resulta més compacta i més bonica.
J.A.: I veuran un elenc molt especial. Mai havíem tingut a una protagonista tan jove. Això és un valor. Realment, és el repartiment més realista que hem tingut quant a l’edat.
Quin és el secret de La llamada per a atreure tant el públic jove?
J.C.: Atreu el públic jove perquè parla el seu idioma. És una obra directa, fresca i té molta veritat.
J.A.: Jo crec que és perquè l’hem escrit nosaltres. Fa ja sis anys, a més. Érem encara més joves… L’obra està escrita, dirigida, produïda i interpretada per gent jove. La gent que treballa amb nosaltres en la gira és gent que, quan vam començar, no tenia molta experiència i ara tenen càrrecs de responsabilitat en l’espectacle. És a dir, que s’han creat professionals també entre bastidors: regidors, ajudants de producció, tècnics… Tot és gent jove de debò. La mitjana d’edat és molt baixeta.
Teniu al cap algun nou projecte teatral?
J.C.: Tenim pensat que volem fer-ho però encara no hem tingut temps. Em ve de gust, per exemple, fer un musical nou, a mi.
J.A.: N’hem pensat dos, Fins i tot tres. El que passa és que ara tenim compromisos amb el món audiovisual però per a això està La llamada, per a cobrir aquest espai, de moment.
Una versió teatral de Paquita Salas, per exemple?
J.C.: A mi, el que m’agrada del teatre és que sigui un llenç en blanc i pintar una cosa nova. Em vindria de gust més crear alguna cosa des de zero.
J.A.: A més, al Brays Efe no el podem tenir en un teatre, nit rere nit, vestit de Paquita Salas… No crec que el futur de Paquita sigui el teatre però sí que tenim moltes idees.
