Abordar un text clàssic del naturalisme mai és una tasca senzilla. D’una banda, pot existir la temptació de fer una proposta molt fidel al text i el teatre de l’època, amb el risc de caure en un producte ranci, mort o amb pudor de naftalina. El pecat contrari, però, també molt habitual, és el de passar-se de transgressor, estripant completament el sentit del material original sense més ànim que el de ser original, polèmic o pretesament contemporani. Afortunadament, la brillant direcció de Raimon Molins en aquesta versió de La senyoreta Júlia de Strindberg aconsegueix trobar el difícil equilibri entre el respecte i la innovació. Amb un repartiment en estat de gràcia del qual destaca una esplèndida Patricia Mendoza, tots els jocs que proposa amb el so, les projeccions i l’escenografia funcionen de manera molt interessant, sorprenent i, de vegades, hipnòtica. L’espectacle aporta idees de posada en escena que aprofundeixen en els temes del conflicte generant emocions ben diverses. Les classes socials, el desig, l’amor o la lluita de sexes guanyen noves capes interpretatives sense mai desconnectar de l’esperit més íntim de la peça, afegint-li actualitat i un fresc ventall de noves lectures a la psicologia dels personatges. Aquest genial equilibri, tan mesurat com intel·ligent, queda patent, fins i tot, en el llenguatge o el vestuari, demostrant fins a quin punt el director té estudiada la seva visió. Es tracta, en definitiva, d’un exemple de tractament postmodern a una història icònica que sap sacsejar-la per treure-li profit, sense desbarrar ni caure en efectismes superficials.
Enllaç copiat!