No es país para negras → Sala Fènix

15/05/2019

L’orgull nacional és la nostra pitjor frontera

Començant per les cançons populars, “acudits”, o remuntant-nos a jocs infantils o anuncis televisius, ens adonem que hem conviscut sota unes fronteres morals, amb prejudicis i exclusivitats, i hem forjat un país pels “originals”, pels “autèntics”… però què és ser d’un lloc? Existeix la identitat nacional o és un invent? Quin perfil has de complir per no haver de justificar la teva nacionalitat?

La Silvia Albert, la Carolina Torres i la Laura Freijo signen la dramatúrgia de l’espectacle, un relat que interpel·la directament a l’espectador però que no ens culpabilitza ni acusa, sinó que ens posa sobre les mans l’oportunitat de canviar.

No es país para negras és un viatge pel passat i present, i que mira cap al futur. La Sílvia Albert fa memòria i ens explica experiències, que s’acaben fent un lloc dins la nostra quotidianitat, des de la infància fins a la maduresa, passant per l’adolescència, i el que suposa créixer amb elles.

Amb molt dinamisme, l’espectacle repassa tota una vida, i també la de moltes dones, enfrontant-se a un país excloent i selectiu. La vis còmica de la Sílvia és exemplar. Un espectacle on hi ha temps per riure, per reflexionar i indagar-se. Un espectacle on l’humor és una arma de doble fil. Em va fer gràcia, sobretot, el fet de pensar en l’absurditat de tot plegat, i pensar: En serio? Pel color de pell, en serio?

Només necessita una camisa, una perruca i uns quants maons trencats per convertir el reduït escenari de la Sala Fènix en un mapa que va des d’Espanya fins a Àfrica i arriba a cadascú de nosaltres, siguem on siguem. Amb una posada en escena molt austera, arriba a trobar la poesia dins la senzillesa.

És necessari, per no dir gairebé obligatori, que tothom vegi No es país para negras, perquè cal pensar en el racisme que ens envolta, cal deixar-se remoure i mirar una realitat que ens afecta a totes i tots.

No es país para negras és un crit que vol ser escoltat, un acte de sinceritat i reivindicació, i que vol mostrar l’absurditat de dividir-nos en un planeta classificat per unes línies dibuixades a terra.


Tot el que necessites per anar al teatre

A partir de 10,00€

Comprar Entrades

No es país para negras

No es país per negras és una comèdia dramàtica, que et congela el somriure

Sant Sebastià 1976, neix Silvia Albert Sopale una nena negra en una família de negres a un país de blancs. Al costat d’ella viurem 40 anys i veurem com les cançons populars i anuncis televisius van marcar a una generació.
Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre: el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat.
Viatjarem a l’Àfrica on l’espectador descobrirà que tot i ser la terra mare aquest tampoc és el seu lloc.
Es servirà dels seus records i dels de tota una comunitat per explicar part de la història no explicada fins al moment, la història de les dones negres Espanyoles.

“Cuando me quede embarazada de mi hija, hace 2 años, comence a sentir la necesidad de buscar referentes para ella y descubrí algo de la realidad de los negros en España, realidad siempre presente pero a la que yo vivía de espaldas; el racismo invisible, el racismo positivo, el racismo sutil del que… si te quejas, te tachan de paranoica. Esta obra es mi legado para mi hija y mi manera de cambiar el mundo cercano, el día a día, de crear conciencia, plantear un debate, estimular a la reflexión. Es una obra autorreferencial en la que doy voz a los afrodescendientes en España, e intentamos evitar las miradas paternalistas sobre África. No es país para negras es una obra que habla de que el lugar no está fuera, sino dentro” Silvia Albert

Amb el suport de: Hibiscus Asociación de Afroespañolas y afrodescendientes i Colectivo ob-scènics

 

Properes actuacions Veure totes les funcions (Calendari)

Fotos

No es país para negrasNo es país para negrasNo es país para negrasNo es país para negrasNo es país para negras

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • Anna
    12345

    “Must see”

    19/05/2019
  • JOSEP OLIVA SASÉ
    12345

    Amb totes les sessions de la setmana passada esgotades, la Sala Fènix va programar una funció ahir dilluns el que em va permetre anar a veure aquesta obra, la segona del cicle Dona’m veu. Escrita i interpretada per l’actriu Silvia Albert Sopale i dirigida per Carolina Torres Tópaga, Silvia espanyola nascuda a Donostia, ens fa arribar tot fent un recorregut per la seva experiència personal que va des de la infantesa fins als nostres dies i que va començar al col·legi on en lloc de cridar-la pel seu nom li deien “negra” i han transcorregut 40 anys i les coses han canviat molt però molt poc. Sense culpabilitzar ningú, reclama una reflexió sobre la necessitat que la nostra societat reconegui la seva pròpia diversitat. Amb certa ironia i sarcasme va desgranant fets que han marcat la seva vida, sentir-se rebutjada laboralment, sexualment, en l’àmbit social i patir aquest racisme subtil i invisible del que a Espanya som pioners. Sense escenografia, que no cal, i amb el suport d’uns audiovisuals i una perfecta il-luminaciò que reflecteix ombres a la pantalla, Silvia Albert fa un treball extraordinàri i tot i que ho atenua amb tocs humorístics, el relat fa que la indignació vagi in crescendo. Ara surt de gira per Espanya però confio que la tornin a reposar, cal veure-ho. #salafenix

    02/10/2018

Articles relacionats