Grec Festival 2024

Aina Tur escriu i dirigeix Sis hectàrees d’oliveres amb Ana Alarcón i Nao Albet. L’espectacle guanyador de l’edició del 2023 del Premi Quim Masó converteix una fòbia personal en un conflicte universal. I, vosaltres, de què teniu por?

Àfrica, a Barcelona: un recorregut per la Barcelona colonial, guiat per l’artista ghanès Serge Attukwei Clottey, que culminarà amb el concert de preestrena del nou disc de Momi Maiga.

Amb només 26 anys, aquest artista senegalès destaca com a virtuós del seu instrument (la kora). És un vocalista hàbil i un compositor autodidacta amb una sensibilitat musical sorprenent. En les seves composicions combina jazz ètnic, flamenc i traces de música clàssica europea. Canta principalment en mandinka i wòlof, i aborda temes importants del nostre temps mitjançant la música.

La companyia La Brutal porta a escena una versió ambientada en el món actual d’una de les obres més conegudes de l’autor francès.

Natural order of things està inspirada en la noció de l’ordre i el desordre. La companyia de dansa barcelonina formada per Guy Nader i Maria Campos, amb una trajectòria internacional destacada, centra la mirada en el funcionament dels sistemes de l’ésser orgànic, considerat com un microcosmos.

Alba Sarraute & Les Ofèlies són set artistes de circ i una cantant en directe que assumeixen el repte de fusionar la dramatúrgia d’un dels drames més foscos de Shakespeare, Macbeth amb les tècniques del circ i el clown contemporani. El resultat és La Innombrable. Una tragèdia mediterrània.

Migracions i desplaçaments són el tema de la proposta del creador ghanès Serge Attukwei Clottey que, a més de transformar la façana d’un conegut edifici i guiar una passejada artística i colonial per la ciutat, ens ofereix una performance anomenada Els homes de carbó.

Una segona pell cobrirà, a partir del juliol, la Fundació Antoni Tàpies. L’hi col·loca un artista ghanès que reflexiona sobre l’ecologisme i el nostre sistema econòmic, polític i social. Acompanyeu-lo en una passejada que acabarà en concert.

Mr. Bo és una creació de Marie de Jongh Teatroa, una companyia basca nascuda el 2008 per explicar històries, habitualment sense text, i que es defineix com una companyia “de teatre infantil per a adults i de teatre adult per a nens”. Una ingenuïtat deliberada, grans dosis de poesia i molta senzillesa són els elements centrals d’un espectacle familiar que combina la màscara i el clown. Uns mestres del teatre per a tots els públics.

Un foc amb mil cares i històries que connecta Catalunya amb Àfrica, l’Amèrica Llatina i el món. What the Foc?! és una creació multidisciplinària i multilingüe. Una col·laboració entre el TNC i el KVS de Brussel·les.

Junior Mthombeni i Gerardo Salinas, des de la dramatúrgia urbana, treballen amb laciutat com a text viu. Juntament amb un grup d’artistes de la superdiversa Barcelona, sesubmergeixen en el foc creant una cerimònia a la recerca d’un nou ‘nosaltres’.

El bailaor sevillà Israel Galván que explora els territoris flamencs menys evidents i Marlene Monteiro Freitas, una coreògrafa iconoclasta i extravagant uneixen forces i talents a TE Paris Intermission, una trobada en la qual tots dos s’adrecen al públic amb el llenguatge del cos.

A Pequeño cúmulo de abismos hi ha física quàntica, micromons imaginaris i un homenatge a aquelles fantasies que, en un moment o altre, li han salvat la vida a tothom. Una coproducció del Grec i el Centro Dramático Nacional que ha passat amb gran èxit pels escenaris de Madrid.

CAÍN és una peça “neotrash” de Nina Orsini protagonitzada pel cos, la paraula i el moviment d’un sol intèrpret en escena. És una esbroncada altiva sobre la frustració, la creació i el Redbull.

La creadora s’aixeca dels vestigis de trashèdia AP-7, una companyia de teatre formada entre l’infern i l’autopista que busca tensar l’estètica de l’escena per tal d’acostar el ganivet afilat a la mirada de l’espectador.

El circ, la dansa i el teatre de carrer conflueixen en els espectacles que crea aquesta intèrpret, tota una sorpresa que, si encara no coneixeu, hauríeu de venir a descobrir.

Una actriu i una escena única, però repetida cent vegades amb cent partenaires diferents durant les 24 hores d’un dia. Ho voleu veure en escena o de ben a prop, a la pantalla?

L’experiència que viureu en aquest espectacle no és només teatral, sinó també cinematogràfica i, més enllà de l’anècdota i la repetició, ens posa davant dels ulls els mecanismes de poder de gènere i els privilegis masculins.

Tot ha estat idea d’Anna Breckon, una artista independent, cineasta, estudiosa del cinema i crítica, que és doctora en Teoria del Cinema Queer i Feminista per la Universitat de Sydney, i de Nat Randall, una artista que treballa en la intersecció de la performance, el vídeo i el cinema. Vist el 2023 passat al Young Vic londinenc amb l’actriu Ruth Wilson, l’espectacle va causar sensació.

A Ágape de Patricia Caballero, Déu i la carn es casen. Se celebra un amor irresistible entre allò que és patètic i allò que és miraculós. El vici i la virtut són els convidats d’honor.

Com ho fem per viure amb la diferència? Belén Barenys i Berta Prieto, autores de la sèrie Autodefensa us hi responen, dins del cicle Escenes, de L’Auditori, portant a escena un mite fundacional adaptat al nostre temps.

El coreògraf Marcos Morau, director de la Companyia La Veronal, reprèn a Sonoma les essències d’una peça que va crear el 2016 a partir de la figura del cineasta surrealista Luis Buñuel, renunciant a construir significats i convertint en estrany allò que ens resulta més quotidià. La paraula “sonoma” no existeix al diccionari. No obstant […]

Candela Capitán és una de les artistes actuals que millor dominen el llenguatge de la performance converteix la Sala Oval en una pista de ball i recrea a Moloko Vellocet el conegut club que freqüentaven els protagonistes de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

És un concert íntim, amb l’artista sol a l’escenari, però a estones sona com si l’escenari fos ple de gent. Aquest cantautor ens mostra el seu costat més íntim. Única actuació d’aquest estiu!

La dansa és un llenguatge universal que transcendeix tota mena de barreres. A Friends of Forsythe el parlen d’una manera fluïda i fent servir un vocabulari suggeridor, auster i precís amb William Forsythe, un dels grans investigadors del moviment del nostre temps i els seus còmplices.

La companyia Monte Isla incorpora la figura humana als seus espectacles i analitza la imatge de la humanitat com a conjunt de cossos precaris que sostenen en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronten a l’hostilitat del món.

El protagonista de L’últim dia explica un dia de la seva existència: se sent utilitzat i abandonat. Ell representa tota una generació, en una de les últimes creacions de Lluïsa Cunillé, una de les autores catalanes amb una trajectòria més sòlida. Dirigeix Xavier Albertí.

Cuerpos celestes és la tercera peça del projecte de ciència-ficció documental Falla. El col·lectiu escènic AzkonaToloza es pregunta si els relats de ciència-ficció i ficció que hem consumit condicionen la nostra imatge del que ha de venir i si el futur serà, com el nostre passat, colonial.

Una història divertida, singular i commovedora sobre la complexitat de les relacions familiars, sobre la recerca d’un mateix per trobar un lloc en el món i sobre assumir la responsabilitat que comporta entrar a la vida adulta.

Em dic Josep és un documental teatral en el qual l’autor Marc Vargas esdevé personatge i indaga en el passat del músic de la perifèria de Barcelona, Camil Clot, a partir d’una trobada amb la seva mare i amb el seu germà bessó, en Josep Clot. Una obra que s’endinsa en els secrets de la creació artística i de la ment humana.

La música antiga, la contemporània i les arts més diverses troben un territori comú en els treballs de Sete Lágrimas, una formació que hibrida el seu talent amb el de creadors d’altres camps. Dins del festival Bachcelona, posen en comú Bach i una dansa d’Angola a L3 Leipzig, Lisboa, Luanda.

Si no sou feliços, potser és que no us hi esforceu prou… La companyia 42KM porta a escena Not My Monkeys, una sàtira sobre el capitalisme, el happytalisme i la dictadura de la felicitat en el món laboral amb Rafa Delacroix, Diana Gómez y Georgina Latre.

Somien els ossos? Si ho voleu saber, i també que us expliquin amb el llenguatge del circ la història d’una amistat que va més enllà dels prejudicis, aneu a veure Nanuq, espectacle per a tots els públics. Una història ben fresca… que s’inspira en l’hivern.

La cia. Voël és una companyia de circ contemporani formada per Deborah Cobos Triano “Debi” i Jordi Serra Baleri, dos artistes units per l’amor al circ i, en especial, per la tècnica acrobàtica del quadrant rus. Ara, ambienten el seu tercer espectacle en un paisatge hivernal. Parlen de l’amistat, una amistat pura entre éssers molt diferents, i de com les aparences poden ser enganyoses, però sobretot pretén ser una oda al món dels somnis… i als ossos polars.

Andrés Corchero i Oguri són dos còmplices coreogràfics i amics que es van conèixer al Japó fa més de trenta-cinc anys i que fan evidents les connexions entre la dansa i l’escriptura a Body as evidence, una peça inspirada en l’univers de Ray Bradbury.

Esbojarrada, amb un humor delirant i carregada de referents pop, Els miserables del director i dramaturg Miquel Mas Fiol és una sàtira metateatral en forma de neovarietés, inspirada en la novel·la homònima de Victor Hugo, que despulla el clàssic per parlar de la revolta i la ira, els somnis trencats i l’activisme cool.

El Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant us presenta una llegenda urbana explicada en setze cançons, un muntatge escènic coral en format de teatre-concert i amb col·laboració de La Ludwig Band,

Dagoll Dagom celebra els seus 50 anys als escenaris al Teatre Grec, amb més de 100 artistes en escena que viatjaran per tot el material escènic i musical de la companyia. Música i moltes sorpreses en tres úniques funcions històriques amb grans noms com Pep Cruz, Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ivan Labanda, Ferran Rañé, Nina, Roger Berruezo, Muntsa Rius, Víctor Arbelo, Pep Molina o Júlia Jové.

50 anys d’emocions, 50 anys de cançons

Òh!pera és un projecte impulsat pel Gran Teatre del Liceu en el qual es dissenyen tres òperes de petit format per ser presentades durant una mateixa vetllada. Una sèrie d’equips creatius joves, seleccionats amb la complicitat de quatre escoles de disseny de Barcelona, hauran treballat durant més d’un any per dissenyar aquestes òperes de gran energia, d’uns 30 minuts de durada.

Ákri és un espai de pas, però també pot simbolitzar un estil de vida. Us pensàveu que no es podia convertir una escala en la protagonista d’un espectacle? En aquest, la fa servir l’acròbata Manel Rosés per parlar-vos de llindars i transformacions.

(DON’T) LOOK ME IN THE EYES és una peça de dansa performativa inspirada en la història del mite grec de Medusa i las germanes Gòrgones. Una proposta d’Ainhoa Hernández Escudero, creadora escènica, performer i treballadora cultural de Carabanchel, Madrid, que viu a Amsterdam. En el seu treball, explora el que és estrany i monstruós en la intersecció de la màgia, el pop, l’estètica post-Internet, la tecnologia i la cultura mainstream.

Això és una acció artística i un experiment sociològic que us farà reflexionar sobre el concepte de l’amor i les relacions humanes.

Una història d’amor imperfecta que planteja una pregunta difícil: a qui estimes més, a la teva parella o a tu mateix?

La intimitat, considerada com a pràctica d’estar juntes, és el tema de Æffective Choreography, una proposta per a set cossos i un músic. Vulnerabilitat i exposició, en una creació d’una bellesa exquisida en la qual els cossos i allò que està ocult són protagonistes.

A Los días afuera, un grup de dones cis i persones trans que van estar detingudis en diverses presons de l’Argentina reconstrueixen escenes de la seva vida passada i imaginen la vida futura en una obra musical documental on ellis mateixis canten, ballen i actuen.

Lola Arias és directora teatral i de cinema, a més d’escriptora, i ha treballat amb col·lectius diversos (des d’excombatents fins a joves refugiats) travessant les fronteres entre realitat i ficció. 

Euripides Laskaridis és un creador únic, l’obra del qual busca subvertir les relacions establertes entre públic, creadors i intèrprets, construeix en escena un món nou, enlluernador i misteriós, ple de contrastos trepidants.

Les barreres que separen els grups socials queden reflectides a aCORdo, una proposta que va donar a conèixer al món Alice Ripoll, una coreògrafa brasilera especialment compromesa.

Una festa o un ritual? A Extinction Rave [Diagnòstic de situació] de la Fundación Mis Bragas veureu imatges, escoltareu sons i us mirareu amb ulls ecofeministes un món al caire del col·lapse. Una experiència del programa Creació i Museus que ha obtingut el premi Adrià Gual de l’Institut del Teatre, dedicat a potenciar el treball de joves creadors/ores i intèrprets i a oferir-los un ajut a la producció i a l’exhibició per tal de donar-los a conèixer.

Un espectacle que es pregunta per l’estat del nostre món, regit per una ideologia patriarcal que l’ha dut al col·lapse ambiental, a enfrontar humanitat i natura fins a la fi de la nostra civilització. 

Zona Franca és un viatge per un Brasil urbà, una passejada per un país que reneix de les cendres… Danses urbanes i populars conviuen en una coreografia d’ Alice Ripoll que convida a deixar-se portar.

Romanticisme espanyol i català i belcantisme, en una nit dedicada a la poesia de tema amorós i a la música de la primera meitat del segle XIX.

Saltar per existir. Un moviment i un ritme repetitiu són la base de Mascarades, un espectacle protagonitzat per un ésser mitològic i coreografiat, imaginat i interpretat per Betty Tchomanga, una artista que treballa la noció de la transgressió.

Un dels joves talents nascuts de la Sant Andreu Jazz Band debuta al Teatre Grec convertida en una estrella i interpretant els temes del nou disc del 2024, dedicat a la bellesa de les coses quotidianes.

Del magnetisme i la capacitat de connexió amb el públic de Guillem Albà i la provocació escènica d’Andrea Jiménez neix Tota aquesta por que ara tinc, un exercici teatral visceral i personal que hibrida performance, humor, paraula i gest.

ALUSINASONS és un espectacle-concert que honora disruptivament el món de la festa i el consum d’alcohol. El show de l’artista Jaume Clotet és l’exposició performàtica d’un àlbum musical, obra de l’alter ego de l’artista, jaujeje: un “santinnocent” clown que inventa-canta els seus deliris quotidians i se’n riu de la deriva del món on està immers.

Després de l’última gira de retorn als escenaris, la formació mallorquina ha començat a oferir un seguit de concerts íntims en sales teatrals, però fa una excepció a Barcelona i debuta al recinte més emblemàtic del festival.

Habitar el carrer, estar present, mirar i ser vist. Sobre això parla la nova proposta artística de Ferran Orobitg, un professional que procedeix de les arts de carrer i que s’ha especialitzat en la creació d’uns espectacles d’arts escèniques personals i diferents.

La bellesa i la complexitat són, per al compositor, coreògraf i ballarí londinenc Hofesh Shechter, indissociables en la història, la cultura i el poble anglesos. Com explicar-ne les contradiccions i paradoxes? Potser amb el llenguatge de la dansa a From England with love.

El Xile actual puja a l’escenari a Villa de Guillermo Calderón, una funció en la qual se’ns parla dels conflictes que generen avui els rastres físics de la dictadura militar i de l’herència neoliberal imposada en la constitució pinochetista.

Guillermo Calderón és un dramaturg, director, actor i guionista nascut l’any 1971 que s’ha format a Xile, Califòrnia i Nova York i que ha escrit i dirigit muntatges com Neva, Diciembre i Clase, entre altres. Amb Pablo Larraín va signar el guió d’El Conde, una sàtira vampírica sobre el dictador Augusto Pinochet, gràcies al qual es van endur un Lleó d’Or en l’última edició del Festival Internacional de Cinema de Venècia.

A La luz de un lago la companyia El Conde de Torrefiel transcendeix els àmbits plàstic i visual, i empra eines sonores per explorar les possibilitats de la imatge teatral i poètica.

Obre, doncs, les orelles per veure un espectacle que relega els impulsos visuals i converteix el teu cervell en una sala de cinema que projecti imatges sense descans.

T’ho proposa una companyia que, amb la desena llarga d’espectacles que han creat des de l’any 2010 (des de La plaza fins a Una imagen interior), han atret poderosament l’atenció del públic, la crítica, els programadors i els festivals europeus amb muntatges que parlen del temps i de la societat del segle XXI i que combinen i tracten de manera separada el text, el moviment, les imatges plàstiques i el so.

El Pot Petit i la Black Music Big Band s’uneixen per fer vibrar tota la família!

Música i aventures, en una proposta familiar que us ofereix molt més que cançons. Això és un concert molt animal que aplega dues bandes i posa en escena una vintena de músics.

Us estan esperant!

Angélica Liddell és creadora d’uns espectacles que no ofereixen concessions al públic. Ara, a Dämon. El funeral de Bergman, l’artista porta a escena el sepeli del conegut cineasta.

A Vudú (3318) Blixen, Liddell celebrava el seu propi funeral, una cerimònia feta d’imatges poètiques que ja contenia referències al cineasta Ingmar Bergman. Va ser el primer d’un seguit de funerals escènics que s’aproximen a la idea de la mort des del moment en què se’n comença a presagiar l’arribada. Si Vudú era un viatge al funeral de la pròpia artista, a Dämon confirma els dimonis que l’envolten sota la influència d’Ingmar Bergman. La trilogia acabarà amb Eón, o la lluita de Liddell “per desaparèixer totalment de l’escenari”, com anuncia ella mateixa.

Liddell és de les creadores escèniques més vistes i aplaudides, posseïdora d’una extensa trajectòria internacional que va tenir un moment d’inflexió quan, l’any 2010, es va veure amb gran èxit a Avinyó La casa de la fuerza. Guanyadora de premis de tant prestigi com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia.

Poeta en Nueva York, el poemari que va escriure Federico García Lorca als EUA entre els anys 1929 i 1930, amb un posada en escena que situa en el mateix pla actors, ballarins, músics i titelles.

Una instal·lació fílmica de l’artista Wu Tsang planteja una meditació sobre la multiplicitat de significats que encarna Carmen la protagonista de l’òpera de Georges Bizet.

Un concert que reivindica la identitat sonora de la Barcelona arrelada al mestissatge musical, des de la puresa del flamenc, passant per la fusió dels noranta i principis dels 2000 i fins a la mescla més contemporània.

Quiso negro d’ Ester Guntín és l’espectacle guanyador del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2023, parteix de la tarantel·la, un ritual que neix a l’edat mitjana al sud d’Itàlia, basat en una pràctica coreogràfica, musical i iconogràfica.

Potser sí que hi ha una alternativa a aquest futur marcat per l’oposició entre la humanitat i la natura. El col·lectiu de dansa Kor’sia s’inspira en Petrarca per portar a escena un missatge de canvi amb Mont Ventoux.

Yinka Esi Graves és una bailaora amb arrels africanes que posa el seu talent al servei de la nova lectura de Carmen que ens proposa l’artista Wu Tsang.

El grup, l’individu i l’espai. Primera part d’un nou tríptic de la companyia catalanofrancesa, una obra grupal i sobre el grup a la qual seguiran un espectacle en solitari i una instal·lació plàstica.