Tartuf

Crec que tothom hauria d’anar a veure, com a mínim alguna vegada a la seva vida, un text clàssic escrit en vers. Fins hi tot penso que se l’hauria de declarar patrimoni cultural immaterial de la humanitat, primerament pel seu valor cultural i després per assegurar-ne la seva continuïtat i preservació. Per això és d’agrair que companyies com La Companyia del Vers Retrobat organitzi, amb la col·laboració d’Eòlia ESAD i del Teatre Eòlia, des de fa un any, el FESTIVAL DE TEATRE EN VERS DE BARCELONA, el FEST(I)VERS.

Enguany les dues propostes que s’han programat són dos clàssics europeus, “TARTUF” (1964) de Jean-Baptiste Poquelin (Molière), i “MOLIÈRE” (1751) de Carlo Goldoni.

La meva tria ha estat “Tartuf”, i l’he encertat del tot.

Pere Sagristà Ollé, director d’aquest muntatge, ha fet una feina extraordinària. En la seva mà estava que la representació fos un èxit o un autèntic fracàs. M’explico, hi ha dues maneres de portar una obra clàssica a escena, o fer-ne una adaptació més actualitzada, o presentar-la tal i com es feia segles enrere, però tenint molta cura amb tots els detalls (posada en escena, interpretació, vocalització, moviment,...) per no arribar a convertir-se en un muntatge pesat i avorrit pel públic, sobre tot aquell públic amb ganes de descobrir com es feia teatre fa segles enrere.

I si la direcció ha de ser afinada, més ho han d'estar els actors i actrius a l’hora d’interpretar. Creieu-me que tots ells ho aconsegueixen. Recitar en vers i que sembli que tot sigui natural és molt complicat.  M’ha agradat que quasi tots ells tenen el seu moment de protagonisme disn l'obra, i per tant s’han pogut lluir pel que fa a l’art de recitar.

Tot i així m’agradaria ressaltar la feina de cinc actors que m’han semblat sensacionals. Maria Colom ('Dorina'), Dídac Rodríguez ('Tartuf'), Montse Ribadellas ('Senyora Pernelle'), Núria Mercader ('Marianna') i Albert Roig ('Orgon').

La resta ha estat sensacional, i no ho dic per quedar bé, sinó perquè tots han estat realment fantàstics. Lola Usón ('Flipota'); Sara Visac ('Elmira'); Marc Pineda ('Damís'); Alfons Hernández ('Cleant'); Marc Marín ('Valeri'); Albert Miró ('Senyor Lleial')i Joan Vall ('Exempt').

“Tartuf” o l'impostor és una comèdia escrita en cinc actes i en vers. Bonaventura Vallespinosa n’ha fet la traducció, respectant el mateix nombre de versos, la mateixa rima i el mateix metre que el de l'original francès que es va representar a Versalles l’any 1664.

L’obra teatral de Molière ofereix un exemple insuperable de vigència universal. Malgrat els anys transcorreguts, la immensa majoria de les seves peces teatrals conserven una gran actualitat, i poden ser perfectament aplicables als nostres temps.

Molière, més que fer riure, ens planteja unes idees moralitzants, i ho fa mitjançant la sàtira. “Tartuf” és una de les seves obres mestres. Tot i que va estar prohibida durant anys degut a una campanya contra l’obra i contra el seu autor, fins al punt que el rei, per evitar conflictes, va haver d’accedir a prohibir-ne la representació pública. No va ser autoritzada a estrenar-se íntegrament i en públic fins l’any 1669. L’èxit que va assolir aleshores va ser extraordinari.

“Tartuf” és una comèdia farcida de jocs de paraules, diàlegs divertits i situacions ridícules. La hipocresia i la falsedat és la base central de l’obra, concretament sobre la hipocresia religiosa, però també hi surt de pas l’estupidesa, la ingenuïtat i la credulitat.

 

Jo us animo que hi aneu. És una gran oportunitat de poder descobrir que els clàssics també tenen el seu lloc dins els nostres teatres, i que avui en dia es pot gaudir de text escrits i representats en vers de fa molts segles enrere.

No si val allò de que a mi no m’agrada aquest tipus de teatre, si no hi heu anat mai.

 ***/****