Sota la ciutat

S’ha d’escriure d’allò que es coneix. O això diuen els professors de dramatúrgia i d’escriptura creativa. Per aquest motiu, existeixen tantes obres de teatre que parlen del món dels artistes, de les arts escèniques i de tot allò que les envolta. La qüestió és que totes aquestes històries corren el perill de tancar-se en el seu propi submón, omplint-se de referències i bromes internes que difícilment entendran o interessaran a persones que no siguin properes al gremi. Afortunadament, existeixen casos com Sota la ciutat: un exemple de com un plantejament concret pot transcendir l’univers al qual pertany i així implicar emocionalment a qualsevol espectador.

La nova obra de Llàtzer Garcia parla de les aspiracions de joventut, de la frustració i el patiment de sentir-se mediocre quan creixes i veus que no has fet coses increïbles, dels objectius vitals i de la lluita ferotge per destacar. Tot un conjunt de temes amb qui tothom se sentirà identificat, exposats amb situacions divertides, diàlegs intel·ligentment vibrants, girs inesperats i un ritme fabulós. El grup d’actors que donen vida als personatges tenen una gran química i resolen amb naturalitat cada escena, omplint de matisos les seves frases i fent versemblant un ric entramat d’interrelacions.

L’autor de La pols ha fet aquí un pas endavant, abordant un projecte més ambiciós en tots els sentits i sortint-ne victoriós. Resulta fantàstic reflexionar a posteriori sobre l’evolució de la parella protagonista, de com la ciutat pot ser un refugi o un monstre hostil de mil cares. De quina és la millor manera d’afrontar els reptes de la nostra vida, sense trobar la resposta. De com estem plens d’excuses per justificar tot allò que no hem aconseguit fer... i com, aquestes excuses, ens defineixen, ens fan humans i, fins i tot, són necessàries per entendre que la vida mai és fallida. La vida és trista i bonica al mateix temps; exactament, com aquesta obra de teatre.

La primera obra que vaig veure de Llàtzer Garcia va ser Ens hauríem d'haver quedat a casa, una comèdia esbojarrada sobre una companyia de teatre abocada al fracàs... Aquell text metateatral poc té a veure amb la seva obra posterior, tot i que Sota la ciutat torna al tema de la mediocritat, de l'èxit fugisser... i sobretot, al tema del teatre com a exemple claríssim de la fira de vanitats a la que es veuen immersos els personatges. Però és un text que, amb un to dramàtic similar al de La terra oblidada o La pols, ens endinsa en moltes altres capes de contingut. Alguns hi han volgut veure també un homenatge encobert al director Jordi Mesalles, i per extensió, a tota aquella generació teatral de la transició que en un determinat moment es va veure arraconada i completament oblidada per autors i creadors més complaents amb el que imposava l'escena social i política. Cal recordar que Mesalles, a l'igual que el personatge que interpreta Albert Pérez, va ser un director d'èxit als vuitanta, professor de l'Institut del Teatre durant molts anys i, temps després, un personatge crític i incòmode que en una ocasió va dir "s'hauria d'enderrocar el TNC i construir en el solar uns multicines". Poc abans de morir, quan no tocava, el Nacional de l'època de Belbel li va oferir revisar un dels seus antics èxits, Tot esperant Godot. El muntatge no es va fer ni s'ha recuperat mai més, tot i les reivindicacions que en el seu moment van fer Joan Anguera, Ricard Salvat i alguns altres membres d'aquella generació que tant va fer i que tant poc es recorda.

El muntatge de Sota la ciutat es sustenta, sobretot, en el text de Garcia. Un text que potser vol abarcar massa, però que troba la justa mesura en alguns personatges, que encerta de ple amb la utilització de textos narratius projectats i que tanca amb una escena final aclaparadora... i tant dolorosa com clarivident. És cert que a vegades l'obra parla de teatre reivindicatiu i combatiu des d'una posició una mica còmoda, i també crec que a vegades peca d'una naturalitat un pèl forçada en algunes interpretacions, però crec que seria una llàstima que els espectadors habituals del teatre que es fa a casa nostra es perdessin una peça com aquesta. Serveix per entendre una part de la professió i també per donar llum a tots aquells que tot i voler fer grans coses a la vida  -una gran majoria, tot s'ha de dir- s'han de conformar a viure en una forçada mediocritat...

Aquesta obra que ara arriba al Teatre Lliure, un Teatre Lliure en què Llàtzer García va fer d'acomodador durant quatre anys, es va estrenar el 13 de novembre del 2015 a la Sala La Planeta de Girona en el marc del "Temporada Alta" i ha fet estada a Igualada.

El dramaturg i director gironí Llàtzer García, que va rebre el Premi de la crítica teatral 2014 al millor text per la seva obra "La Pols", ens presenta aquest nou projecte amb la companyia Arcàdia.

A SOTA LA CIUTAT, ens parla dels somnis no acomplerts, de les il·lusions perdudes, de les obsessions per aconseguir allò que sempre hem somniat encara que estiguem veient que s'ha convertit o, que sempre ha estat, un impossible. Tots els personatges són uns perdedors.

Una obra plantejada amb un gran dinamisme, amb escenes molt curtes que avancen en el temps i ens ajuden a entendre el desenvolupament dels personatges. Ens han agradat molt totes les interpretacions i la magnífica posada en escena.

La nostra crònica sencera es pot llegir, si cliqueu AQUÍ

Després de La terra oblidada i La Pols, la Companyia Arcàdia torna als escenaris de Barcelona (aquest cop a l'Espai Lliure) amb una història coral sobre la insatisfacció, la necessitat de ser algú, de tenir fama, de ser estimat. Llàtzer Garcia deixa de banda en aquesta ocasió el tema de la família i ens presenta un grup de personatges atrapats en les seves pors i inseguretats, esclaus de la mirada aliena i dels elogis buits, que només viuen en el reflex d'un mirall deformat.

Amb un ritme reposat, una posada en escena elegant i unes interpretacions gairebé naturalistes, Sota la ciutat fa una reflexió interessant sobre un moment concret (el que vivim) i una generació (la meva) que sent la necessitat de fer alguna cosa especial, impactant, que la gent recordi. Una obra impecable, emocionant, imprescindible.

Més informació a Somnis de teatre

I segurament per culpa d'això no hi he entrat. Ja em va passar amb la Pols, del mateix autor. Alguna cosa no deu lligar entre nosaltres. Dintre de poc s'estrenarà al Lliure de Barcelona, i opinions més autoritzades que la meva segurament en faran valoracions que podreu consultar.

Crítica completa » http://bit.ly/1RW0wwR