Solitud

Vaig descobrir “Solitud” i “Drames rurals” a la meva adolescència. Amb aquesta posada en escena em retorna la profunda impressió que em van causar.

Caterina Albert va haver d’usar un pseudònim per publicar unes obres que haurien quedat a la paperera de la història. Més d’un segle més tard, podem parlar de Víctor Català sabent que al darrera hi ha la més profunda coneixedora de l’ànima humana femenina.

Solitud va ser publicada en fascicles en la revista Joventut entre el març del 1904 i el maig del 1905. Alícia Gorina  ens ha regalat un treball respectuós amb el text ressaltant tots aquells aspectes que, de ben segur, l’autora hauria destacat de la seva obra: la muntanya i el seu silenci, el murmuri de la por, la sensualitat de la natura, el descobriment del desig, la brutalitat com a contrast amb la delicadesa de les paraules i els sentiments més nobles de l’anima femenina .

Es va suspendre al març del 2020 per l’estat d’alarma degut a la pandèmia. Ara l’he pogut veure a TNC digital i ho agraeixo perquè la riquesa del vocabulari  i del llenguatge d’aquesta novel·la muntanyenca no es pot assaborir en una sola vegada. L’he repetit, he agafat notes, he escrit paraules per buscar-les més tard, he tirat enrere i endavant. Ha estat un gust i un treball d’investigació d’aquesta gran novel·la del modernisme català.

Semblava impossible que una novel·la descriptiva com Solitud pogués portar-se al teatre. Estava intrigada i temorosa de que el resultat traís el gran record que jo en tenia. La dramatúrgia d’Albert  Arribas entreteixint descripció, narració, diàleg i moviment et transporta al misteri de la muntanya i als sentiments de la Mila, magníficament representada per  Maria Ribera. En aquest caminar per les alçades del paisatge al voltant de l’ermita i les profunditats de l’ànima l’acompanyen l’ànima (Pepo Blasco), la part més primitiva i animal que portem dintre, el pastor qui amb el plaer de la paraula i el gust pel recitat de les seves “rondaies” desperta els sentiments més amagats i el desig encobert.  És Pol López qui encarna el paper de la muntanya i la gent que l’habita, la riquesa de la paraula i la música del vocabulari. Esplèndid treball actoral d’aquest text meravellós.

Podria fer una dissecció de tota l’obra: els originals canvis d’escena, la idea de la participació del públic escoltant la rondalla del pastor, que no va poder ser per la obligada distància entre les persones, els elements muntanyencs que es fan servir per situar l’escena, els actors-actrius com a narradors de tots els personatges..etc,  però prefereixo dir-vos que no us la podeu perdre.

 

 

 

 

En primer lloc, dir-vos que “Solitud” és una obra realment complexa, per la qual cosa us recomano que abans d’anar-hi seria bo que us llegiu el llibre; ja que es tracta d’una obra que necessita de la màxima concentració per part de l’espectador perquè està plena de simbolismes. En Gaietà (el pastó) i l’Ànima són la base del simbolisme que teixeix l’obra. Aquests dos personatges representen la vida, el bé i el mal; en Baldiret (un nen de vuit anys) simbolitza el desig de la maternitat, i l’Arnau el desig sexual.

Altres elements simbòlics que trobem al llarg de l’obra són la muntanya, les pintures, les taronges (que substitueixen les flors de la novel.la), els sons guturals de l’Ànima (que ens recorden als que emeten els animalS), els complements que identifiquen a cada un dels personatges ( campana, conill, corda,..), els elements de la natura, el rostre de la Mila reflectit en l’aigua, la capella i la imatge de Sant Ponç (símbols d’un món i d’un ordre establert irreconciliable amb la Mila),...

Els cinc sentits també hi són presents al llarg de l’obra. La vista, el tacte, l’oïda, el gust, però sobretot l’olfacte, perquè les olors i pudors tenen un paper molt destacat. De la mateixa manera, la llum també és un element indispensable dins l’obra. De fet aquests dos elements són molt importants alhora de crear l’ambient i als personatges.

“Solitud” es centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, principal protagonista de l’obra. De fet tota l’obra s’explica des de una mirada femenina.

Es tracta del viatge emocional de la protagonista; i ho fa des de dos punts de vista, l’extern i l’intern. El camí vers l’autorealització com a dona, la presa de consciència com a individu i la pròpia realització personal fins arribar a assumir, per voluntat pròpia la solitud; i amb la solitud la seva llibertat.

És una obra narrada i dialogada. Els actors a part d’interpretar llurs papers, també fan de narradors. Amb els diàlegs i la manera de vestir podem endevinar com és cadascun dels personatges (culte, vulgar, popular o autòcton).

Una de les curiositats d’aquest muntatge és que l’escenografia es va teixint a mida que avança la representació. Els actors (Maria Ribera, Pol López, Pepo Blasco, Oriol Guinart, Pau Vinyals i Adrià Salazar) surten mica en mica a escena, i juntament amb l’Ona Grau, Laura Luna i Adriana Parra (ajudants de sala) s’encarreguen tant de posar veu a la part narrativa, com a la construcció de l’escenografia.

Els temes que surten a “Solitud” són la marginació de la dona per raons de sexe, el desig sexual femení, la crítica a la institució del matrimoni, la incomunicació entre home i dona, la solitud al abandonar al marit com a alliberament personal.

També l’obra juga molt amb la fantasia i la realitat, el conscient i l'inconscient, la sensualitat i la sexualitat. Les veus amb eco, la utilització de micros i altres efectes especials ens mostraran la part onírica de l’obra i el pensament de la protagonista.

El que sí s’hauria de millorar és la vocalització i projecció de la veu d’alguns dels actors perquè de vegades és molt difícil entendre el que diuen; principalment en Pol López, especialment en el moment en que explica la llegenda de “Les Llufes” (una de les metàfores de l’obra) que ho fa d’esquenes al públic. Consti que jo seia a primera fila i l’oïda la tinc prou bé.

En general tots els actors em van agradar força, especialment en Pepo Blasco, en Pau Vinyals i la Maria Ribera. Sensacional el monòleg final de la Mila, amb una interpretació colossal d’una Maria Ribera totalment entregada al seu paper.

Tot i la complexitat de l’obra, us recomano que l’aneu a veure perquè és una obra que trenca amb uns valors que no encaixaven dins l’època en que van ser escrits, per el seu contingut ple d’elements simbòlics, per la crítica que desprèn el text i sobre tot per descobrir una dramatúrgia què va suposar la incursió de la dona dins la literatura catalana.

***/****