Smiley, una història d'amor

Smiley és una comèdia romàntica que trenca motlles. I no, no pas per la seva temàtica, que potser també, sinó perquè eleva el gènere a la categoria d'art. Smiley fa riure i emociona, els seus protagonistes desprenen personalitat i no cau en el recurs fàcil ni previsible. El monòleg inicial és per emmarcar-lo i, a partir d'aquell moment ja no pots evitar enamorar-te de la història. Jo vaig tenir la sort de veure el primer muntatge a la Sala Flyhard, però estic segura que manté totes les seves virtuts. Una obra ideal per a veure en parella, segur que l'encerteu.

Més informació...

El passat dijous 5 de febrer vam assistir a la reestrena d'Smiley al Club Capitol.

Més informació

Smiley s'ha convertit en el seu any de vida en una de les obres imprescindibles del teatre contemporani català. Es tracta d'una peça amb una aparença moderna, gràcies a recursos encertats com aturar l'obra i dirigir-se a l'espectador, però que es presenta amb una efectiva estructura clàssica que apropa la representació a tots els públics. A més, un altre gran encert de Guillem Clua es tractar la història amb naturalitat i sense que l'orientació sexual dels personatges exclogui cap persona a l'hora de gaudir i de sentir-se identificat amb aquestos. Així doncs, l'obra no pretén ser ni valenta, ni defensar cap orientació sexual o forma de vida, sinó explicar una cosa tan simple (i complexa alhora) com és una història d'amor entre dues persones i, per tant, una situació universal. No obstant, el seu lligam amb el gènere de la comèdia romàntica fa que l'obra tingui un desenllaç que, per alguns, pot ser poc realista, però que es troba totalment justificat des dels paràmetres estructurals narratius. Per altra banda, Clua contraposa la rigidesa que imposa aquest gènere amb una descripció realista de l'ambient gay i d'alguns dels recursos actuals utilitzats per lligar entre els homosexuals.

Vaig tenir la sort de veure una de les primeres funcions d'aquest Smiley al primer lloc on es va representar, la sala Flyhard, i vaig sortir tan meravellat com ho he fet ara al Club Capitol. Evidentment, l'espectacle ha madurat en aquest gairebé any de vida, però parteix en tot moment d'una base molt sòlida. Això es deu gràcies a un text molt ben construït i a l'elaboració d'uns personatges molt carismàtics que són amanits sobre l'escena amb una direcció molt dinàmica que atrapa l'espectador des del primer moment. A més, cal destacar les magnífiques actuacions d'Albert Triola i de Rubén de Eguía (sense oblidar també la de Ramon Pujol durant l'anterior temporada), que doten als seus personatges d'una frescor i humanitat que els apropa encara més al públic.

Sens dubte, la sala Flyhard és un dels llocs més prolífers de l'escena catalana, gràcies a un exemple de feina ben feta que sap com arribar al públic. Aquest Smiley va ser i és un clar exemple, però veient la seva brillant trajectòria estic segur que durant aquesta nova temporada serem testimonis de noves joies teatrals.

Trobar parella pot ser ben complicat (i divertit) a totes les èpoques. Però si hi afegeixes mòbils, facebooks, watsapps, i un talent per la comèdia com el del dramaturg i guionista Guillem Clua... et surt Smiley. Una història d'amor 2.0. que agradarà a romàntics i hipsters.

La gran virtut d'aquesta obra, com ja passava a Litus, és que cau simpàtica. Està feta amb carinyo, i es nota. Els actors creuen en el projecte i el resultat és altament eficaç. L'altra qüestió és que no passa de "divertiment", i aquí es queda... que no és poc. Alguns voldran trobar-hi una obra gay de referència, d'altres hi veuran la comèdia de l'any. Molts aplaudiran que s'abordin determinades qüestions de "l'ambient", com si fos una peça generacional dins d'un determinat col·lectiu. Jo hi vaig veure sobretot moments còmics aconseguits, altres de tòpics i fins i tot algun semblava sortit del club de la comèdia. L'arquetip mai juga a favor, i en aquest sentit hi vaig trobar a faltar una mica més de realitat en la relació dels dos únics personatges, sobretot en l'escena final.

De tant en tant, la cartellera ens dóna sorpreses agradables sortides del circuit independent de la nostra ciutat, com és el cas d’Smiley, una història d’amor de Guillem Clua. Amb només dos actors, uns efectius i carismàtics Ramon Pujol i Albert Triola, l’obra fa un repàs simpàtic i molt afectuós de tots els tòpics que envolten el món homosexual. Tractada com una història d’amor clàssica, funciona a la perfecció complint el que es proposa: enganxa, entreté i diverteix. A més, d’estar ben escrita i dirigida, té la virtut de contagiar l’espectador d’un optimisme poc habitual. No obstant, l’etiqueta de retrat generacional del col·lectiu gai que se li posa, probablement, li quedi massa gran.