Rita

A veure, per molt que ho sembli, Rita no és una obra sobre l’eutanàsia. O sí, però no només. Com els bons textos toca força temes sense fer-ho superficialment. Eutanàsia, prendre decisions, el més gran dels conflictes entre allò que pensem i com actuem quan la teoria deixa pas a la realitat (com s’apuntava a Només una vegada, també de Marta Buchaca, sobre la impossible? justificació de la violència), deixant-nos als espectadors la tasca de reflexionar quan s’encenen els llums.

El Toni, que no vacil·la en decidir i donar males notícies, queda paralitzat quan ha de sacrificar la Rita, la gossa. És, potser, l’únic reducte d’afecte que li queda. No pot desprendre’s de la gossa i l’importa més el propi patiment que el de l’animal. La mare, també Rita (calia, WTF?), amb Alzheimer,és gairebé un vegetal. La germana, fan-tàs-ti- ca Anna Moliner (You Say Tomato), mai ha sabut decidir, va a veure sovint la mare, viu molt dels records amb una certa tristesa perenne i veu claríssim que la gossa s’ha de sacrificar; en canvi, quan es planteja la possibilitat de “desendollar” la mare, tot canvia. Així, doncs, contradiccions entre cadascú i els seus valors o pensaments. Per això, l’obre tracta també de relacions familiars, de com ens aferrem a allò que ens fa bé, qui ha de decidir per qui... Es pot interpretar que no aprofundir més en els temes és sinònim de superficialitat quan crec que no es busca dictar càtedra ni assistir a un debat reiteratiu i pesat sinó retratar la vessant més humana del procés de decidir.

Una escenògrafa ocupada per objectes potser inservibles però que formen part de la nostra memòria i per això els guardem.

El menys millor: l’exagerada personalitat d’ell, insegur de si mateix fins a l’extrem,buscant comicitat forçada.

El millor: No sé si drama amb comèdia, comèdia amb drama, perquè somrius molt i rius, i, en algun moment, doncs t’emociones, com el monòleg sentit d’ella amb una contenció difícil d’aconseguir quan el fàcil era deixar-se anar i buscar la llàgrima fàcil. És tendra i propera i amb una magnífica Anna Moliner.

Rita és un relat tendre sobre la mort, la capacitat de deixar marxar les coses i la incapacitat de prendre decisions. A través de situacions comunes com la mort d'un familiar o d'una mascota anem coneixent als dos personatges que posen sobre l'escenari diferents maneres de relacionar-se amb el final. La complicitat dels intèrprets i la precisió del guió de Marta Buchaca fan de Rita un relat amb bon ritme.

No obstant això, hi ha alguna cosa en aquest muntatge que em va impedir emocionar-me, ja que, a diferència de gran part del públic, vaig sortir una mica indiferent de la sala. Potser és perquè m'esperava un exercici més visceral i menys complaent, una ruptura real dels tabús relacionats amb la mort. L'obra decideix no transitar per certs aspectes de la mort per a no incomodar al espectador i aquest respecte excessiu fa que sigui una obra agradable de veure, però res més.

La proposta d'escenificació també resulta una mica pobra. Amb un escenari pràcticament nu, malgrat una sèrie d'objectes que juguen un paper passiu, i un efecte final que es podria resoldre de forma més encertada. En definitiva, un bon guió amb unes bones interpretacions que amb un enfocament massa innocent tracta el tema de la mort sense tacar-se les mans.

La dramaturga i directora Marta Buchaca ha generat, al llarg de molts anys de trajectòria, una especial habilitat a l’hora d’abordar temes difícils des d’una aparent senzillesa que els fan molt més digeribles sense perdre la seva transcendència interna. Ho va fer per parlar de maltractaments a Només una vegada, amb tan sols tres personatges i un espai escenogràfic, o, utilitzant la comèdia, per parlar de la mort primer a Litus i ara Rita. Els aficionats a les seves obres reconeixeran aquí novament el seu estil fresc, natural, formalment lleuger però punyent i profund en el seu rerefons. La perspectiva, en aquest cas, parteix de situacions tan tràgiques, habituals i quotidianes com la mort dels pares o el sacrifici d’una mascota malalta. D’aquesta manera, de forma divertida i molt intel·ligent, fa una reflexió sobre què significa fer-se gran, assumir decisions existencials, perdre els progenitors o com afrontem allò que és inevitable. La parella d’actors (David Bagés i Anna Moliner) tenen una connexió fantàstica que aporta credibilitat al relat, carisma i un ritme excel·lent. Probablement, gràcies a una direcció ben mesurada que sap trobar el to, l’agilitat i la tendresa a un text gairebé rodó.

Límits ètics, límits socials, límits religiosos, límits biològics... tots aquests són algunes de les fronteres que creua l'eutanàsia. Un tema tan actual com el deixar-se morir, el fet de voler descansar en pau, sense patir, és el pal de paller del text de Marta Buchaca que mostra, fredament, comparant els humans i els animals. Una declaració banalitzadora de l'eutanàsia on una gossa i la mare del propietari (de la gossa) queden al mateix nivell.

Marta Buchaca presenta a l'espectador un text rodó, amb intencions morals amagades, on els dos protagonistes tenen les seves manies i els seus "defectes" que queden en relleu al combatre el tema principal. La dinàmica de l'espectacle pren una velocitat de creuer i el ritme frenètic d'escena a escena és el necessari per pair la trama i el missatge, que de mica en mica va generant l'ànsia de veure un final apoteòsic que acompanyi la posada en escena senzilla que proposa Buchaca. Una escenografia que podria ser el calaix de sastre de possibilitats, però que es queda en calaixet, minvant la possibilitat de joc als intèrprets i generant un ambient fred i buit que no acompanya el tema a tractar. La balança general es decanta cap al bé, al tancar l'espectacle d'una manera molt ben encertada.

Marta Buchaca, autora i directora, aconsegueix l'empatia necessària del públic cap a uns actors que se senten còmodes i en l'excel·lència de la compenetració entre els dos i proposa un joc mental interessant per trobar-se en les dues situacions que representen David Bagés i Anna Moliner. Amb l'ajuda de flashbacks i històries personals, s'emmascara un text on els protagonistes es despullen interiorment.

Assistim a una nova estrena aquesta setmana, aquest cop Rita de Marta Buchaca. Es va estrenar als Terrats de Coincidències amb molt èxit i com una de les obres de la temporada. I ara la tenim aquest començament de novembre a la Sala Beckett

Rita és una obra que ens parla de la família, de la relació entre germans i la relació entre mare i fills. Amb petites escenes que duren pocs temps ens va explicant la relació entre dos germans, Toni i la Julia. En aquests curts ja ens diuen que la Julia no és capaç de prendre decisions, la delicada situació de la mare, la relació de parella de cada germà- I de mica en mica ens anem situant en la vida de tots dos.

A partir d’un fet puntual que descobrirem en pocs minuts i després dels somriures inicials, ens veiem que han de prendre una nova decisió com és decidir que fem amb la mare que té Alzheimer.

Parla amb una mica d’humor de l’eutanàsia, de la mort. I ens fa riure i emocionar en parts iguals. Parlem sense embuts de l’eutanàsia, amb la finalitat d’evitar un patiment insuportable a la persona. Sempre hi ha un vincle directe i a la vegada immediat entre l’acció i el sentiment.

Tant el David Bagés com Anna Moliner estan  fenomenals. He pogut riure i plorar amb ells en aquests 80 minuts o 90 minuts que dura l’obra. M’han fet riure i emocionar com poques vegades.

Tal com vaig dir al sortir de la Sala Beckett, poseu-vos les piles i aneu a veure-la sense cap mena de dubte. I si voleu veure tota la meva opinió sobre Rita, la podeu veure a l'enlaç

Rita és una obra que ens parla de la mort, però sobretot del moment en què els fills han d'assumir que s'han de fer càrrec dels pares. És el moment de prendre decisions, i els personatges de l'obra n'hauran de prendre unes quantes per les que, segurament, no estaven preparats. Curiosament, Rita és una comèdia, però amb un drama dins. En aquest sentit, val a dir que Marta Buchaca explora molt bé les contradiccions dels personatges -dos germans a punt de quedar orfes- i utilitza un curiós enginy dramàtic que li surt clavat. Possiblement una de les peces més rodones de l'autora, tot i que passi com una exhalació i presenti l'aparença -totalment falsa- d'una obra fàcil.

David Bagés i Anna Moliner són els dos germans, uns personatges a estones patètics i a estones valents i decidits. Les seves interpretacions són claus en l'espectacle, ja que es nota la complicitat, l'entesa i, especialment, l'experiència acumulada durant anys. No deixen res a l'atzar i aconsegueixen, cosa molt difícil en teatre, donar la lleugeresa necessària perquè tot flueixi i perquè, a poc a poc, ens enamorem dels seus personatges. Un treball rigorós i reeixit, que es veu ben embolcallat per una direcció àgil, un espai escènic acollidor i una música molt ben escollida.

L’escena teatral barcelonina està plena de múltiples formes de viure el teatre, de disciplines diverses, de mirades diferents... De totes les experiències l’espectador en pot treure un rèdit i una riquesa. El teatre té això, sempre aporta, perquè és viu, succeeix davant els teus ulls, al moment, en calent.

A la sortida, pots adoptar una postura d’anàlisi: què t’ha agradat, què canviaries, què es pot millorar, què t’ha decebut, què t’ha sorprès... Amb Rita, res d’això succeeix. No fa falta l’anàlisi, perquè és una sensació rodona. Si obres la ment i el cor davant l’escena, i més si la vius en primera fila (com la mare, la Rita, figurada, que conviu amb el públic sense saber-ho ni ella, i que es veu obligada a aguantar quan entraria a l’escena si la deixessin), l’essència del text de la Marta Buchaca i l’excel·lent interpretació de l’Anna Moliner i en David Bagés t’entra com una exhalació. T’envaeix. Voldries que no s’acabés.

La interacció entre els dos germans té tots els matisos. Tots ens podríem veure reflectits en les seves febleses i en les seves virtuts, en els seus vincles i en les seves desafeccions. I en l’amor pur per la mare. Quin goig, aquesta capacitat per fer-te sentir que, malgrat la comicitat dels diàlegs, tot sembli tan real. El neguit, el nervi i el caràcter del Toni i els dubtes, la sensibilitat i la innocència infantil de la Júlia s’escauen perfectament al cos de dos actors que emocionen.

I la Rita? La delicada proesa d’utilitzar la dignitat d’una mare i la d’una gossa, amb el mateix nom, les dues acostant-se al final de les seves vides, per plantejar el dilema de la legitimitat per decidir sobre la mort dels altres, mereix un profund reconeixement de l’excel·lència de l’autora i directora.

L’escenografia, senzilla però eficaç, permet el joc dels personatges, és l’excusa per a tantes escenes i et situa en el món del records, de les golfes, dels altells, dels sentiments pendents i dels deutes aparcats.

En resum, una vivència teatral en essència. Una disquisició sobre la mort a través d’un espectacle ple de vida.