Peeping Tom: Kind

Peeping Tom és una companyia que està sempre a un nivell superior. Es pot relativitzar el seu impacte quan ja els has vist una o més vegades, es poden comparar els seus espectacles, es pot criticar o no que es mantinguin sempre fidels a un estil... però no crec que ningú pugui qüestionar que a hores d'ara el seu imaginari i el seu bagatge dins de la dansa-teatre són d'una importància vital. Són un referent per a moltes companyies, i en els darrers anys hem començat a veure a casa nostra espectacles que anaven per una línia similar... Gabriela Carrizo i Frank Chartier són dos mestres de la direcció d'escena i de la investigació teatral, fins al punt de saber crear mons onírics i surrealistes que pocs s'atreveixen a imaginar.

El món que han creat a Kind -la tercera part d'una trilogia, formada també per Vader i Moeder- és realment monstruós, potser el més tètric i tenebrós dels tres. Ambientat en un espai obert, concretament en un bosc que comença al costat d'una pedrera. I és que res més adient per emmarcar les pors infantils que un bosc com el dels contes, on una mena de científics-picapedrers van construint el malson particular d'una nena molt especial vestida de vermell (possible referència a la Caputxeta?). Els personatges que l'habiten van des d'unes suposades derivacions del pare i de la mare (retrats implacables i fins i tot violents), fins a animals antropomòrfics i monstres aparentment inofensius. Dins d'aquest univers hi caben tots els temes que a l'espectador se li puguin acudir: la gelosia infantil, la violència dins del nucli familiar, les contradiccions dels rols femení i masculí, els abusos sexuals, la desconfiança i la por a allò que és desconegut, etc.

Menció a part mereixen els ballarins, que com sempre es mouen a ritmes sincopats i desafien tota l'estona l'estructura del cos humà. Amb la música de Tristany i Isolda de fons, i amb un decorat hiperrealista, tot agafa una dimensió extraordinària. La ovació final del públic, similar a una explosió continguda, demostra que la gent de Peeping Tom segueixen impressionant i despertant emocions diverses.

Ahir vàrem assistir a la segona i darrera representació de KIND ("infant" en neerlandès) que s'ha pogut veure al Teatre Nacional de Catalunya, dins de la programació del Grec Festival de Barcelona.

Nosaltres de fet havíem comprat les entrades per veure l'espectacle fa més d'un any, en el mateix moment que va sortir publicada la programació del TNC per la temporada que ara finalitza amb aquesta fascinant proposta, ja que som uns seguidors incondicionals de la companyia belga "Peeping Tom".

Hem de dir però, que anàvem amb una certa recança per comentaris negatius que havíem llegit i escoltat ahir mateix, d'alguns espectadors que havien assistit el dia anterior a l'estrena, en el sentit d'una certa decepció. Per sort, al cap de cinc minuts de començar la representació ens vàrem adonar que res més lluny de la realitat, perquè almenys per nosaltres a cada escena la nostra FASCINACIÓ anava creixent exponencialment a mesura que s'anava desenvolupant l'espectacle.

Quina meravella ens han tornat a regalar els Peeping Tom !!!

Nosaltres vàrem descobrir aquesta companyia, com molt altra gent, l'any 2012 al Teatre Lliure amb "32 Rue Vandenbranden" (vegeu aquella ressenya). L'any 2015 al Mercat de les Flors ens van tornar a meravellar amb la seva proposta "À Louer" (vegeu aquella ressenya).

La trilogia dedicada a la família, que ara finalitza amb "Kind"(nen), va començar amb "Vader" (pare) que vàrem poder veure l'any 2014 al Mercat de les Flors (vegeu aquella ressenya), i va continuar l'any 2017 amb "Moeder" (mare), també al Mercat (vegeu aquella ressenya).

La primera part de la trilogia, "Vader" estava situada en una residència per a gent gran, i se centrava en la ment desequilibrada d’un home en procés de ser consumit per la demència. En canvi "Moeder" estava situada en el que semblava un museu, i representava les múltiples facetes del procés de dol, que es desenvolupava al voltant d’una mare absent.

KIND no ens ha decebut gens, tot el contrari, creiem que és un pas endavant important en la seva creació i fins i tot ens ha arribat a FASCINAR encara més que altres espectacles d'aquesta companyia. Es tracta d'un espectacle de DANSA, com totes les seves propostes, malgrat que tenen un fort component de teatralitat.

Creiem que els espectacles de dansa s'han de valorar per la perfecció dels moviments dels seus ballarins i sobretot per la seva coreografia i no cal potser voler entendre el seu significat exacte com si estiguéssim parlant d'una obra de teatre de text.

No és només pel domini sobrehumà del cos que demostren alguns intèrprets d'aquesta companyia, sinó en especial, per les atmosferes pertorbadores amb què embolcallen la seva dansa, amb unes reflexions lúcides i no exemptes d'humor. Prenen la forma d'unes imatges hiperrealistes d'una bellesa enlluernadora emmarcades en escenografies especialment suggeridores.

Sis ballarins/intèrprets i quatre figurants ens porten a un univers allunyat i desconegut ple de contes de fades ombrívols i de màgia. Un món que precedeix el bé i el mal, en què encara no s’han fixat límits. La nena que porten a l’escenari és a prop d’aquest espai secret, que és l’espai de l’origen de la creació.

KIND, és una proposta dedicada als fills i filles, a través dels que els espectadors veiem el món, des del punt de vista d'uns nens o d'uns adolescents amb tantes pors i tants desitjos com nosaltres mateixos, amb eleccions difícils per davant, ansietat, dubtes, canvis físics traumàtics...

Tot passa en una escenografia que suggereix el territori ignot on el món exterior i el món interior dels infants es confonen i combinen, un bosc amb grans arbres i abruptes penya-segats que ha estat imaginat a partir del treball amb nens i adolescents durant el procés de creació, i amb la important col·laboració de la mezzosoprano Eurudike De Beul, que no interpreta el paper de la nena protagonista, sinó que ella és aquesta nena.

Escenes realment fascinants que segurament NO s'esborraran mai de la nostra memòria, en un món oníric, .... com el moment on una ballarina es remou amb moviments espasmòdics, que semblen extrahumans quan és "rematada" una i una altra vegada per la "nena" amb l'escopeta d'un soldat que guarda en el calaix de les seves joguines.... o la tempesta que es desenvolupa únicament dins de la tenda de campanya mentre a l'exterior no cau ni una gota ... o l'aparició d'uns éssers en forma de cuc gegantí, que es remou en sortir de les entranyes de la terra, ... o el naixement d'un altre ésser d'entre les roques del penya-segat ... o el naixement d'un infant en forma de branca, del part d'un dels enormes arbres del bosc .... o ... crec que no acabaríem mai...

KIND es desplega en un espai temporal encara inestable. En barrancs i esquerdes, en grutes llunyanes, dins d’una cavitat que evoca una matriu, en espais i mons encara més profunds i encara més invisibles per al públic. Escoltem sons llunyans, veiem criatures que apareixen i desapareixen.

En gran manera, l’entorn en què creixem i les persones que ens envolten determinen la persona en qui ens convertim. La "nena" reflecteix el seu entorn, però també el resisteix, justament per poder establir la seva pròpia identitat. KIND es qüestiona els aspectes perversos de la formació de la identitat, on la violència serà omnipresent en la vida d’aquesta "nena" i també  en els seus jocs, on la fascinació pels extrems esdevé cada vegada més fosca.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Peeping Tom, sota la direcció de Gabriela Carrizo i Franck Chartier, explora les pors i desitjos de la infància a Kind, la tercera peça de la trilogia sobre la família. És el primer espectacle que veig de la companyia belga i puc corroborar el que m'havien avançat: suposen un abans i un després en la teva percepció de la dansa. Déu n'hi do quina pedregada tenen aquests artistes dins del cap!

Peeping, en anglès, significa mirar d'amagat... res més adient. En aquest muntatge et sents partícip voyeur d'un viatge per paisatges onírics, on la guía turística és una trastocada nena mezzosoprano amb tints del Resplandor, Twin Peaks i La Hora Chanante.

En escena uns intèrprets multiracials i intergeneracionals fan versemblants desenes de personatges tronats, gràcies a un domini excel·lent i extrem del cos. La posada en escena cuidada i generosa t'arrossega cap al seu catàleg de somnis inquietants: un univers fosc i pertorbant, ple de criatures estranyes i sense sentits. Els cossos donen forma a cérvols, erugues gegants i a petons eterns (preciosa la dansa del flirteig, amb dos ballarins units per un petó inseparable). La por i la violència hi tenen una presència omnipresent fins al punt de coreografiar una dansa a trets. ¡Baila para mí!, que cridaven els vaquers a les pel·lícules de l'Oest, però amb la fredor de veure que qui balla no és un altre cowboy a qui disparen als peus, sinó el cadàver d'una turista que ha sigut assassinada sense motius.

Peeping Tom ens regala una experiència sensorial que vola molt més enllà de la dansa. És un viatge, no apte per a tothom, com tots els viatges, fins als marges més originals, estètics i creatius dels pitjors malsons. Ai, quin viatge!