Paisajes para no colorear

Per molt que es parli tant dels millennials, que és ara la joventut dominant (jo, per exemple, ho sóc), ja fa temps que s’està començant a notar que la generació posterior (la que anomenen zeta, de moment) és la que apunta a canviar amb més força tots els valors caducs que ja fa massa que arrosseguem en aquesta societat. El repartiment complet de Paisajes para no colorear és un bon exemple d’aquesta valentia, energia revolucionaria i ganes de trencar amb els mecanismes opressors que tant de temps es porta exercint sobre les dones, les minories i els desafavorits. De principi a fi, aquesta proposta suposa un crit de rebel·lia alliberador, catàrtic i necessari des de la veu en primera persona de nou noies adolescents xilenes que són tot un exemple lluita i brutal honestedat escènica. L’obra travessa tot un seguit de denúncies socials i polítiques d’una enorme gravetat però que, al mateix temps, són insuportablement habituals en el nostre present. D’aquesta manera, posen sobre la taula aquells temes als quals ningú vol mirar i ho fan, a més, de forma original, fresca, contundent, àgil i, quan cal, emocionalment colpidora. Potser, com a sector, hauríem de deixar-nos de preguntar per què els adolescents no van al teatre i començar a fixar-nos en allò que els adolescents necessiten dir-nos a nosaltres.

Aquest dijous varem anar al Teatre Lliure en un horari totalment inusual per nosaltres, a les 16 hores, per tal d'encabir aquesta proposta de la Companyia de Teatre La Re-Sentida, PAISAJES PARA NO COLOREAR, de la qual només havíem sentit elogis. I hem de dir que tot i reconèixer el valor de la proposta, a nosaltres ens ha decebut força.

A PAISAJES PARA NO COLOREAR nou noies xilenes, amb edats compreses entre els 13 i els 17 anys, pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar en el seu país. Aborda temes com el bulling, el maltractament familiar, les etiquetes de gènere, l’homosexualitat, l’avortament, el suïcidi o la cosificació de la dona jove i ho fa mitjançant música, coreografies, internet, vídeos en directe i humor.

Creiem que han volgut abastar massa temes, i molt superficialment; això a parer nostre, desdibuixa el missatge de denúncia que volen fer arribar als espectadors.

La Re-Sentida creada l'any 2008, amb Marco Layera (Santiago de Xile, 1978) al capdavant, ha dut a terme un llarg procés d'investigació per a la creació del projecte, que es fonamenta en més de cent testimonis reals de joves adolescents, extrets de la premsa o d'experiències viscudes per elles.

Un cop enllestida la dramatúrgia de PAISAJES PARA NO COLOREAR, de la mà de Marco Layera i Carolina de la Maza, va seguir una audició de 140 noies i un taller on es van escollir les nou intèrprets del projecte, basant-se en la seva capacitat expressiva i de donar opinió.

PAISAJES PARA NO COLOREAR és una obra que intenta visibilitzar, a través de les nou intèrprets, la vulnerabilitat a què estan exposades les dones menors d'edat.

Malgrat estar d'acord amb la majoria de les coses que ens denuncien, al nostre entendre i en determinats moments es queda en un discurs força gratuït i sense força, per la confluència de temes que es volen exposar en poc menys de 90 minuts i que fa perdre una mica la coherència del discurs i dels molts, ... per nosaltres massa missatges que volen transmetre.

Nosaltres com a adults i pares, no entenem el perquè volen mostrar com "perversos", alguns estereotips del món adult ....com el perquè volen culpabilitzar de forma genèrica el gènere masculí, mostrant la figura del  "pare" com un ésser absent i sense cap mena d'emocions cap als seus fills.... i una mare que l'única cosa que sap fer és passar-se el dia a la cuina i mantenir sotmesos als fills l'ordre estricte establert pels adults.

Una obra que busca generar consciència, provocar rabia i al mateix temps obligar a reflexionar sobre el món que hem construït entre tots, sobre allò que coneixem i permetem. Vol ser una crida dels adolescents que volen ser escoltats, en aquest cas únicament noies, però totalment extrapolable al món dels nois.

Una protesta enèrgica, que potser perd una part del seu missatge amb una posada en escena que no ens va acabar de convèncer teatralment parlant i sobretot pel carregós epíleg final amb la declaració de cada una de les intèrprets com si ens volguessin aclarir el que hem vist. Malgrat tot, un crit que cal escoltar, malgrat que hem de ser conscients que, en la seva totalitat està realitzat per adults, tant la seva dramatúrgia, la mateixa selecció de les actrius, com també el disseny de la posada en escena.

Això no treu el valor de voler recollir les denúncies d'aquests adolescents i exposar-les davant d'un públic, que les recull amb entusiasme, aplaudint drets gairebé en cada representació. Nosaltres esperàvem molt més d'aquesta proposta i potser anàvem amb el llistó massa alt.

Potser la part molt positiva per nosaltres, és la gran quantitat de joves espectadors que han deixat de parlar i fer-se selfies en el minut zero i que han aplaudit entusiasmats al final.

Per poder veure la nostra ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Aquest és un d'aquells muntatges que surt de les entranyes, que et cau al damunt com una pedregada per la seva visceralitat i la seva cruesa. L'exercici de portar nou adolescents xilenes damunt d'un escenari per explicar la vulneració de drets que pateixen al seu país és realment meritori. Tot va començar fa uns anys, quan Marco Layera i Carolina de la Maza van voler donar veu a les noies de Xile i van recollir fins a 100 testimonis que després han servit per donar forma a l'espectacle. A Paisajes para no colorear es parla de noies marginades per la seva opció sexual, d'abusos masclistes i violacions, de nenes que són obligades a ser mares, de violència domèstica, de maltractaments en centres de menors, i també de la involució que està patint el país a mans de Sebastián Piñera.

Per mostrar tot això, l'espectacle utilitza el vídeo, la música, les coreografies, l'humor i totes les eines necessàries per aconseguir un espectacle potent, però també entretingut i teatralment interessant. Des de la primera escena, amb els plors del nadó que interromp el número musical, fins a la paròdia de les senyores de la dreta, guarnides amb abrics de pell i armades de vells costums i coaccionadores intencions... I encara hi ha un epíleg final, amb la declaració d'intencions de totes les actrius de cara al públic. Potser és un moment excessivament carregat de pes i afectació, després del que ja portem de funció, però no seré jo qui posi pegues a un espectacle que intenta ser un crit de ràbia, un desfogament artístic i alliberador. Això, tot s'ha de dir, ho aconsegueix plenament.