Ningú et coneix com jo

Estem davant una obra en què res no és el que sembla i on ens endinsem en el terreny del thriller amb dos protagonistes, en Sergi (Xavi Sáez), que és metge forense i es prepara per iniciar l’autòpsia de la Raquel (Míriam Marcet), que aparentment s’ha suïcidat amb una sobredosi de barbitúrics.

Apareix davant nostre un dels temes més punyents de la nostra societat actual: l’amor possessiu que porta a la violència de gènere. Davant nostre van sortint les veritables personalitats dels dos personatges, una diferència abismal d’entendre la vida, els separa.

Un diàleg entre tots dos personatges que a moments és molt previsible i a moments inversemblant però que en general sustenta el clímax de suspens de l’obra i ens manté pendents de l'evolució dels fets. Malgrat tot, sense cap mena de dubte, és el text el que ens va agradar més de tot.

Aquest és l’enllaç de la nostra crònica sencera: http://wp.me/p19AHZ-gAe

Ningú et coneix com jo és un thriller psicològic escrit i dirigit per Roger Peña.

La veritat és que quan vaig llegir la sinopsi de l’obra, de seguida vaig tenir molt d’interès en anar-la a veure. “Et proposem un gran joc psicològic, on res és el que sembla. Una sala d'anatomia forense, un home i una dona. Un thriller psicològic...”, en fi, que els misteris i thrillers m'agraden molt i de cap cap el Borràs!

Dons bé, tot i que la idea i el plantejament de l’obra és bastant bona, l’espectacle no acaba de ser del tot rodó. Comença d’una manera molt poc creïble, i tot i que a mitja funció es comença a fer més interessant, no acaba d’enganxar...

Les interpretacions de la Miriam Marcet i d’en Xavi Sàez, tot i que són correctes, els hi falta força i credibilitat en molts moments.

El tema que es toca és del tot actual: la violència de gènere. Per desgràcia cada dia ens arriben noticies en el que hi ha hagut algun cas de violència de gènere.

Felicito al Roger Peña per la seva iniciativa teatral. La funció educativa i socialitzadora que té el teatre, sobretot en el sector jove, ha de servir per prevenir la violència de gènere. Peña ens planteja una realitat que s’ha de prevenir i eradicar. S’ha de saber que això passa actualment, en el nostre entorn, prop de nosaltres, en els llocs més inimaginables, i que poden ser persones de qualsevol estatus socials (advocats, metges...). És molt important que es conscienciï a la gent, que cada dia mor una persona assassinada per la seva parella o ex parella.

Penso que la idea és bona, però de vegades les bones intencions, no són suficients. Amb una mica més de rodatge i unes interpretacions un pel més creïbles, pot arribar a ser una bona proposta teatral.

**1/2

Durant aquests mesos de febrer i març, el Teatre Borràs està acollint un minicicle dedicat a Roger Peña amb 3 de les seves obres, entre les que trobem aquest thriller psicològic, tal i com es descrit al programa de mà. De fet, no hi ha dubte que es pretén explorar el gènere i es parteix d'elements propicis per fer-ho, però malauradament aquests no s'acaben d'aprofitar i tot queda molt diluït. En aquest sentit, els personatges no són el suficientment potents i no acaben d'estar del tot ben dibuixats com per atrapar a l'espectador, fent que es perdin entre uns discursos que acaben sent tòpics i superficials, a l'igual que ho és el tractament del gènere escollit. A més, la trama queda molt encotillada pel thriller, resultant excessivament visibles els seus traços i perdent qualsevol tipus d'atmosfera que es vulgui crear, la qual no s'acaba d'aconseguir en cap moment, ja sigui tant pel text com per la direcció. Lamentablement, el ritme lent i tediós no ajuda, permetent percebre encara més els diàlegs rígids i forçats que mantenen els personatges. A més, els punts de gir resulten tan inversemblants dins la pròpia història que allunyen encara més a l'espectador, portant-la per paranys que provoquen més la desconnexió que la sorpresa o que qualsevol tipus de tensió.