Luisa Miller

Divendres era l'última òpera del nostre abonament d'enguany del Gran Teatre del Liceu. LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Abans d'ocupar les nostres localitats vam tenir una petita decepció, ja que Sondra Radvanovsky no interpretaria el paper de Luisa Miller per una faringitis. En el seu lloc va actuar Eleonora Buratto, la soprano que encapçala el segon repartiment.

Però bé, ja se sap allò de què "a mal temps bona cara" i vam ocupar els nostres llocs per última vegada (de fet, l'any vinent canviem de torn i de localitats), i com sempre disposats a gaudir. I va ser realment així, va estar una gran representació, una magnífica cloenda de temporada.

LUISA MILLER, amb llibret de Salvadore Cammarano (1801-1852) s’inspira en “Kabale und Liebe” drama de Friedrich Schiller que denunciava les diferències socials. Era el tercer llibret que Cammarano escrivia per a Verdi després d’”Alzira” i “La battaglia di Legnano”, i abans d’”Il trovatore”.

Giuseppe Verdi (1813-1901) va compondre la música donant tot el protagonisme a una Luisa Miller que esdevé la primera de les grans heroïnes verdianes. Va ser estrenada el 8 de desembre del 1849 al Teatre San Carlo de Nàpols marcada pel pes excessiu de la censura que evitava la crítica social i política. Al Liceu es va estrenar el 1851 després d'oferir tres representacions al Teatre Principal.

Amb un muntatge del director d’escena italià Damiano Michieletto, estrenat a l’Òpera de Zurich l’any 2010, l’acció se situa a Suïssa en un espai intemporal, que només s’ubica a finals del segle XVIII pel vestuari d’època de Carla Teti.

Dos mons enfrontats: nobles i classes baixes, tonalitats clares i tonalitats fosques en el vestuari, elements escenogràfics del dret i de l'inrevés. Un cub que conté tots dos mons i que gira fins a tancar-se en un de sol. Una escenografia de Paolo Fantin, sempre plena de foscors i d'ombres.

El cub del primer acte, desmuntat, mostra els dos àmbits: Luisa i Rodolfo, dos llits, un a cada banda, i dues taules també a banda i banda. La meitat superior de l'escenari s'il·lumina quan veiem els aristòcrates, la part inferior s'enfosqueix quan veiem la casa Miller i el poble. Una magnífica il·luminació de Hans-Rudolf Kunz.

Un cop el cub s'ha tancat, unes magnífiques projeccions videogràfiques de Timo Schlüssel intensifiquen la tragèdia, en el tercer acte, quan la sang blava i el verí flueixen ocupant tota l'escena.

Michieletto ressalta el poder dels pares sobre els fills amb dos nens sense veu, que representen un Rodolfo i una Luisa sempre vigilats, sempre dirigits. Dos nens que han crescut en un món dominat per les diferències de classe i l’obediència cega.

Luisa Miller ens explica la història d'amor entre Luisa (Eleonora Buratto), filla d'un vell soldat (Michael Chioldi), i Rodolfo (Piotr Beczala), fill del comte Walter (Dmitry Belosselsky). Wurm (Marko Mimica), administrador del castell, demana a Miller la mà de la seva filla. En ser rebutjat intriga davant del comte per impedir aquest amor. El comte vol obligar el seu fill a contraure matrimoni amb Federica (J'Nai Bridges), la seva neboda.

La direcció musical ha estat a càrrec de Domingo Hindoyan, director veneçolà que debuta al Liceu i que s’ha especialitzat en la direcció d’òpera. El cor extraordinari, dirigit, com sempre per Conxita García.

Les interpretacions han estat molt encertades amb moments realment magnífics, destacant per sobre de tots a Piotr Beczala que ha hagut de fer un bis de l'ària "Quando le sere al placido" .... feia molt de temps, potser anys, que no sentíem aquesta sensació d'una emoció desmesurada, fins a arribar el punt de trobar-nos amb els ulls plens de llàgrimes, pel sol fet d'escoltar una ària tan ben cantada i sublim com aquesta.

... en el segon acte. També han estat força aplaudides les interpretacions de Michael Chioldi i Eleonora Buratto que ha brillat en les seves àries, destacant la del tercer acte "Preghiera" tot just abans del tràgic final de la parella.

Una magnífica nit de cloenda de temporada.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

“Tutto e menzogna, tradimento e inganno”. Aquest seria el resum d’una òpera basada en el drama Kabale und Liebe (amor i intriga) de Friedrich Von Schiller en ple moviment romàntic alemany Sturm und Drang. És el recitatiu del tenor abans de la famosa ària “Quando le sere al placido, la més coneguda i emotiva ària de tenor de l’òpera Luisa Miller. Tot el segle XIX està ple d’arguments romàntics de passions, traïcions, de lluites de poder, d’amors obligats, d’amors no correspostos, de la utilització de l’amor per interessos, d’amors impossibles, de la mort com a única sortida al retrobament de l’amor. No eren només les dones qui estaven sotmeses a la voluntat del pare. Els homes de la noblesa s’havien de doblegar als interessos de la família. La venda de l’amor a canvi de la llibertat de l’enamorat o del pare es va repetint al llarg de la literatura romàntica. Luisa es ven per salvar el pare com ho fa Tosca davant del baró Scarpia per salvar a Mario Cavaradossi.

És la quinzena de les òperes composades per Verdi ja en ple període de maduresa i que prepararia les tres més conegudes: La Traviata, Rigoletto i Il Trovatore. Es representa incomprensiblement poc i m’ha deixat captivada tant la música com l’escenografia. La música és lluminosa, entusiasta tot i el drama que s’hi representa amb una melodia i ritme que són encomanadissos. Cada un dels actes comença amb un cor de la gent senzilla, del poble. En el segon acte, Rodolfo inicia l’ària de tenor amb un recitatiu acompanyat de clarinet i contrabaixos. És l’acte de la intriga on la maldat representada i cantada pels dos baixos (Marco Spotti i Carlo Colombara) contrasta amb l’amor ingenu de Rodolfo i Luisa. L’inici del tercer acte és deliciós. El cor consola Luisa i l’acaba ella amb una cavaletta en la que maleeix el dia en que va néixer. El duo entre pare i filla recorda el Rigoletto i precedeix el trio final de Luisa, Rodolfo i Miller. La direcció musical ha anat a càrrec de Domingo Hindoyan.

Pel que fa als cantants, tot el repartiment ha complert sobradament les expectatives, difícil després del ressò mediàtic que ha tingut Sondra Radvanosvsy i Piotr Beczala. He de ressaltar però la dolcíssima veu de Eleonora Buratto (Luisa) que encaixava perfectament amb la ingenuïtat de la protagonista i va emocionar al públic. Arturo Chacón-Cruz (Rodolfo) va anar creixent a mida que avançava l’obra fins que va arribar a l’ària del segon acte on es va deixar anar amb un magnífic “Quando le sere al placido” i va seguir esplèndid fins al trio final.

Juan Jesús Rodríguez, baríton verdià, amb molt bona veu, presència escènica i magnífica interpretació, va ser merescudament el més aplaudit pel públic.

He de destacar molt especialment la escenografia de Damiano Michieletto, director d´escena de l'obra verdiana. Vam saber que li va ser concedit el premi Lorence Olivier i que serà el dramaturg de la Cavalleria Rusticana i Plagliacci de la propera temporada. L’escenografia de Luisa Miller és original, complexa, carregada de simbolismes i molt eficaç. Un escenari que va rodant amb 4 sub-escenaris per a cada escena. És geomètric i quadrat com geomètrica i simètrica és la distribució del cor en cada escena, el qual es va movent silenciosament però amb una gran presencia durant tota la òpera. Felicitem a Conxita Garcia una altra vegada per aquest cor que dirigeix magistralment.

No oblidaré aquesta Luisa Miller i, si teniu ocasió, no us la perdeu.