Te lo contaré en un viaje

La companyia Teatre de l’Alba prepara el seu primer projecte: “Te lo contaré en un viaje”. Es tracta de l’adaptació del llibre homònim de Carlos Garrido Torres.

 

En un principi no les tenia totes d’anar a veure aquest espectacle, ja que el meu pare va morir en les mateixes circumstàncies que l’Alba. Després d’escoltar la Conferencia en la EASP: “Te lo contaré en un viaje: el camino hacia la espiritualidad laica”, que va fer Carlos Garrido (escriptor, periodista i pare d’Alba), vaig canviar d’opinió. L’enfocament de l’obra no era la historia de la noia, sinó en les coses que esdevenien importants des del personatge d’Alba. Coses importants com l’esperança, les emocions, els valors i l’espiritualitat.

 

Segons Carlos Garrido “El espejo de humanidad es el que te salva la vida”. La humanitat és la base de tot. Ajudar a les persones a sortir-se’n del dol és positiu.

 

En “Te lo contaré en un viaje”, Carlos Garrido narra la historia de la seva filla Alba que va morir a conseqüència d'un tumor cerebral. La relació profunda entre la malaltia, l'esperança, el dolor, l'amor, la compassió, i sobretot el gran buit existent en l'estructura sanitària actual (pel que es refereix a les necessitats espirituals, no religioses) va fer que sorgís la necessitat d’escriure aquest llibre.

 

L'escenografia esdevé quasi buida. Dues cadires, unes caixes de cartró, una planta seca i un telèfon són tots els elements escenogràfics del muntatge. El que importa és el que es diu i com es diu.

 

Sota la direcció d'Alain Chipot (actor, dramaturg i pedagog francès), Ferran Terraza es converteix en la figura de Carlos Garrido, el pare de l’Alba. En forma de monòleg expressa el seu enfrontament amb els problemes de la malaltia, els tractaments, l'economia, l’esperança, els metges, els somnis i finalment la imminència de la mort i la seva acceptació.

 

“Te lo contaré en un viaje” és una obra que ens porta a reflexionar sobre la vida i sobre la mort. De la utilització de les emocions com a vehicle positiu davant les malalties i la mort. De aprendre a valorar la vida en les coses que realment són importants. Que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Que la dignitat és un dret. Que les persones malaltes han de ser tractades de manera justa i amb humanitat.

 

M’he sentit molt propera amb aquesta història. El cas de l’Alba per desgracia no m’és gens desconeguda. Al meu pare li van diagnosticar dos tumors cerebrals. Ens van dir que li quedaven sis mesos de vida. Vam recorre a tots les possibles solucions ( operacions, homeopatia, medicines alternatives,…). Ens van trobar amb tota mena de gent ( alguns d’amables, i d'altres sense escrúpols que del càncer en fan negoci), …

És una experiència que malauradament tots hi els mals moments que vaig passar , en vaig treure una part positiva.

Com pots explicar que sents quan la teva vida canvia de cop i volta ? , quan el que fins ahir era important queda en segon termini ?, quan et diuen que a la teva filla li queden sis mesos de vida ?  com encarar això tot sol?  com ajudar l’Alba?

Doncs això és el que ens van explicar ahir en un magistral monòleg Ferran Terraza.

És el primer projecte de la companyia Teatre de l’Alba que van decidir adaptar el llibre en format monòleg i en un escenari buit, per donar tota la força a les reflexions d’un pare que evoca la lluita de la seva filla contra una malaltia mortal. Està dirigida per Alain Chipot actor, dramaturg i pedagog francès.

A través de les evocacions del pare “veiem” un pis de l'Eixample de Barcelona amb un llarg passadís que separa els dos mons, el del pare, escriptor i periodista que es tanca al seu despatx per treballar, i el de la filla, una adolescent que es tanca a la seva habitació i deixa permanentment els llums encesos. Una filla que porta un diari en el que escriu:  “Vivo con un señor encerrado en una habitación, que cuando sale, no habla”.

Ens parla dels problemes de convivència d'ell, divorciat i amb problemes econòmics, que enyora profundament l'illa de Mallorca on vivía,  amb la seva filla que vivia Brussel·les i que s'ha vist obligada a tornar en no aprovar el curs. La seva ex dona i mare de l'Alba, la Pilar, viu a Brussel·les amb l'Anna, l'altra filla de la parella.

És el mes d'agost del 1997, l'Alba farà 21 anys, ha aprovat el curs i s’està amb la seva mare i la seva germana.  El Carlos està a Mallorca de vacances, i decideixen reunir-se per celebrar l'aniversari,  ens explica un dinar desastrós on les dues germanes no paren de discutir. L'Alba diu que no es troba gens bé.

Van al metge, li diagnostiquen un tumor cerebral maligne, i comença la transformació personal del Carlos que s'adona que a partir d'aquell moment l'Alba és el més important de tot. El monòleg expressa aquest canvi a la seva vida, l'enfrontament amb els problemes derivats de la malaltia, l’adopció de la “Nela” la gosseta, els metges, els hospitals, les intervencions quirúrgiques, el dolor, l’ansietat, l'esperança, els somnis, els presagis d'una vident, la constatació d'una mort imminent ......

La lluita d'Alba, relatada amb intensitat i tendresa pel seu pare, consisteix sobretot en no deixar-se vèncer i arribar fins al final sent un mateix.

Una història commovedora, de les que remou l'ànima, de les que et fa reflexionar sobre el poc valor que donem al que tenim, a la "normalitat", de com ens adonem del que gaudíem quan ja ho hem perdut. També ens exposa la crueltat de la malaltia, la fredor dels hospitals i la inhumanitat dels metges.

Ferran Terraza ens ha ofert una interpretació des de l'ànima, amb un grau de sensibilitat i tendresa que ens ha fet tremolar. Realment magnífic.

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ