L'alè de la vida

Potser massa per anar a passar comptes, però això és el que fa una de les dues dones, l'esposa, anant a veure l'amant del seu marit. Ara totes dues han estat abandonades; el mascle ha aixecat el vol amb una joveneta, lluny, molt lluny. D'aquesta llarga i penosa conversa aniran sortint coses, perquè compartir home al llarg de 25 anys... anava a dir un disbarat: "uneix molt", però no. Llegiu-ne més.

L'alé de la vida és la tercera obra de David Hare que veig. En ella, l'autor torna a tractar els seus temes de sempre: la infidelitat, el sexe i la contraposició entre les idees hippies i la vida burgesa. Unes magnífiques Anna Güell i Mercè Arànega interpreten la dona i l'amant del mateix home, que es coneixen anys després d'haver estat totes dues abandonades. Durant una llarga conversa, coneixerem dos models oposats de dona: la mestressa de casa i la intel·lectual independent. I és aquest plantejament maniqueu i aquesta simplificació el que no em va convèncer de l'obra. Els personatges em van resultar plans i tòpics, i el fet que totes dues dones es definissin exclusivament en funció de la relació que van establir amb aquest home que no coneixem, em va resultar avorrit i poc interessant.

Potser és quelcom generacional o que, senzillament, aquesta obra no era per a mí.

Més informació

“L’alè de la vida” és una obra de teatre que David Hare va escriure en el 2002 i que ens descriu l’enfrontament entre dues dones que van compartir el mateix home durant 25 anys . Tot succeeix durant un dia i una nit. El lloc, una casa que es troba en una illa on la Madeleine s’ha retirat per passar la seva jubilació. Tan sols s’han vist un cop , però una té la necessitat d’anar a parlar amb l’altre. Reflexions i preguntes sense resoldre, ferides i retrets de dues dones de caràcters ben diferents, però amb moltes coses en comú. L’amant i l’esposa. Una ja ha passat pàgina, a l’altre encara li queden moltes preguntes i dubtes per resoldre. Un duel emocional entre la ironia de la Madeleine (Mercè Arànega)  i la tendresa de Frances ( Anna Güell).

Que la Magda Puyo dirigeixi aquesta obra ja és una bona referència, però que a més a més  la interpretació la facin dos grans actrius com són  l’Anna Güell i la Mercè Arànega, ja és una garantia de que el que veurem no ens deixarà indiferents. Avui hem tingut la sort de poder veure més enllà de dues actrius interpretant , semblava talment que tot el que estava succeint era real. La força  escènica  d’aquestes dues actrius han omplert l’ escenari i el públic situats a dues bandes hem gaudit d’unes interpretacions brutals.

Nosaltres l’Anna Güell vam tenir la sort de veure-la treballant amb la Mercè Anglès a La Sala Àtrium representant  “Invocació”, una proposta que Q-Ars Teatre va fer sobre “Ricard III” de Shakespeare i que de la qual nosaltres vam sortir fascinats. Haig de dir que gràcies a aquella funció vam descobrir Shakespeare i a dues actrius realment increïbles.

No us ho penseu i aneu a veure “L’alè de la vida”, de segur que us agradarà.

VALORACIÓ: **** 1/2

David Hare és un autor britànic força habitual a casa nostra -Celobert, Via Dolorosa, L'habitació blava- i molt respectat al seu país. Prova d'això és que la peça de la que avui parlem va ser estrenada, ni més ni menys, que per dues de les dames més importants del West End: Judy Dench i Maggie Smith. Està clar que és una peça per a actrius de provada trajectòria (a Madrid la van representar Núria Espert i Amparo Rivelles) i una sensibilitat força especial, ja que a les obres de Hare es parla molt i es diu molt poc... del que interessa. Tot queda soterrat sota les mirades, les complicitats i els petits gestos. Una mica a l'estil de Pinter, però menys transcendent i més proper a un teatre de certa volada "comercial".

Anna Güell i sobretot Mercè Arànega afronten el repte amb determinació i naturalitat. Podríem dir que elles són l'ànima d'aquesta festa teatral, perquè no hi ha gaires elements més on agafar-se. L'escenografia busca la proximitat del públic, però sembla talment encaixada entre les cadires del pati de butaques... com si hagués caigut des del pis de dalt. La direcció de Magda Puyo, d'altra banda, és força convencional. Suposem que es limita al treball de les actrius, que en aquest cas funciona força bé, però és permet algunes llicències (les ballarugues entre escena i escena) que acaben resultant absurdes. Recomanable, en definitiva, per aquells que persegueixin una obra d'actrius i un text molt "british" sobre les complexitats de l'amor... i altres sentiments.

El text d’aquesta lluita psicològica és potser el més extraordinari de tot plegat, ja que tracta tan sols de temes quotidians que tots nosaltres hem pogut viure d’una manera més o menys intensa, de l’amor i el desamor, de la rutina en el matrimoni, de trobar en una tercera persona el que manca en la relació de parella i de voler tornar a il·lusionar-se de nou per un nou amor o almenys per un altre manera d’encarar la vida.

La meva crònica en aquest enllaç.