La Veronal: Sonoma

El coreògraf Marcos Morau, director de la Companyia La Veronal, reprèn a Sonoma les essències d’una peça que va crear el 2016 a partir de la figura del cineasta surrealista Luis Buñuel, renunciant a construir significats i convertint en estrany allò que ens resulta més quotidià.

La paraula “sonoma” no existeix al diccionari. No obstant això, conté partícules del grec soma (‘cos’) o del llatí sonum (‘so’). Cos de so i so del cos. Avui vivim la història amb presses, tan ràpid, que amb prou feines podem seguir-la. Es podria dir que caiem cap endavant i, durant aquesta caiguda accelerada, com en una muntanya russa, cridem. Sonoma seria aquest so del cos mentre cau, la ràbia de l’ésser humà per continuar creient que estem vius, que continuem desperts. Sonoma és el crit de l’home sotmès a aquest ritme, límit de la seva existència, del qual surt l’udol primitiu del cos, el pols de la humanitat per sobreviure i per sentir-se viva. Sonoma és la certesa que allò virtual i allò que és digital ja només poden ser superats per un retorn a l’origen.

Marcos Morau reprèn les idees essencials de la peça que va crear el 2016 per al Ballet de Lorraine Le Surréalisme au service de la révolution, a partir de la figura de Buñuel, al voltant de la Calanda rural i el París cosmopolita, entre la disciplina jesuítica i la llibertat surrealista. Ara, tot aquest microcosmos es desenvolupa i s’amplia a Sonoma, per al seu projecte amb La Veronal. Sonoma neix de la necessitat de tornar a l’origen, al cos, a la carn, per perdre’s en un viatge entre el somni i la ficció on el que és humà es troba amb el que és extraordinari. Perquè, a més, Sonoma, en llengua indígena, significa “vall de la Lluna”. Segons el mite, la Lluna ve a arraulir-se a les seves planes cada nit. I allí els crits, els udols i les detonacions dels tambors formen un pols hipnòtic, com el d’una cançó de bressol que, lluny d’activar-nos, ens acompanya i ens calma.

Buñuel no ha estat mai tan actual: ell va poder veure perfectament el que ens oferia el futur, quan va trobar en el soroll dels tambors de Calanda i tot el Baix Aragó, aquest crit adreçat directament a les vísceres. Perquè Buñuel ja hi va ser, aquí, escoltant com sona l’abisme que s’obre quan la imaginació humana és lliure, però no és lliure l’home.