Sinopsi

Una partida de pòquer serveix d’excusa a un dels grans noms de la dramatúrgia britànica per posar en escena un joc de cartes i testosterona, una comèdia d’homes que parla, entre d’altres coses, de pares i de fills.

Després d’haver interpretat el John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà dels joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra, en el restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena) “no es juga a les cartes, es juga a l’home”.

Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat, a la veritat i la mentida, passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 6

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Una aposta segura i una partida guanyadora

L'exitosa producció dirigida per Julio Manrique que es va veure l'any passat al Teatre Romea dins del Festival Grec ha tornat a la cartellera fent les delícies dels que la van gaudir en el seu moment i dels que se la van perdre duent-se les mans al cap, com un servidor. Es tracta d'una obra amb una posada en escena brillant, la qual té un ritme picat gràcies al dinamisme aportat des de la direcció i també a l'enginy de Patrick Marber, que utilitza el recurs de simultaniejar escenes de forma satisfactòria. De fet, el ritme i l'execució de la primera part recorda al d'un vodevil, malgrat estar molt lluny conceptualment d'aquest gènere, però sí que les entrades i sortides dels personatges d'escena i el seu to còmic li dóna un aire. De fet, la peça fusiona diversos gèneres, com el ja citat, el drama i, fins i tot, el thriller. En aquest sentit, té l'esperit de pel·lícules clàssiques com El buscavidas o el de moltes altres produccions americanes, fent respirar als personatges un aire de mediocritat que ens fa classificar-los com a perdedors. Així, aquests només somien en poder guanyar en el joc per tal d'aconseguir viure la vida que sempre han desitjat, sentint que tenen l'oportunitat de guanyar en alguna cosa, però sense ser conscients que estant vivint en l'espiral del joc i del qual no saben com sortir. De fet, el joc és el refugi en el que viuen per no ser capaços d'enfrontar-se amb la seva vida, confiant la seva sort en un atzar que en realitat ni tan sols hi és.

Com dèiem, la direcció és brillant i extreu el millor de les interpretacions dels actors, els quals estan fabulosos en els seus papers i perfectament coreografiats en escena per Manrique. A més, aquesta confereix a l'obra una estètica sòbria i clàssica, jugant perfectament amb la il·luminació, la qual aconsegueix crear els espais i el clima adient per a cada moment i gènere utilitzat. D'altra banda, també destaca l'ús i la qualitat de la banda sonora escollida, sent funcional i del tot suggerent, la qual acaba de ser el complement ideal per a l'atmosfera que es vol mostrar.

10/07/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Més enllà del joc

Patrick Marber és un dels grans noms de la dramatúrgia britànica actual. Conegut principalment per Closer, la idea de les relacions humanes presentades com un joc perillós és una constant en la seva obra i, probablement, a La partida (Dealer’s Choice), el seu primer text teatral, és on la metàfora es mostra de manera més evident. Escrita originalment l’any 1995, la història gira entorn de sis personatges que participen en una timba de pòquer al soterrani d’un restaurant, posant en joc, a més dels seus diners, el seu orgull, la dignitat i conceptes com ara el fracàs, l’amistat o la lleialtat. Julio Manrique ha dirigit de forma esplèndida un repartiment íntegrament masculí, respectant el ritme orgànic del relat, amb agilitat però sense presses, fent que l’espectador gaudeixi de cada instant. Com al pòquer, aquí les mirades i els silencis diuen moltes coses, en gran part, gràcies a un fantàstic treball de personatges, dels quals destaca la composició de Ramon Madaula com al trist i contradictori amo del local. Manrique trasllada l’acció del Londres original a Barcelona sense gaires esforços, tot i que, en conjunt, continua tenint un fort aire anglosaxó reforçat amb certs referents (en alguns casos nord-americans, com la música country) que no sempre acaben de funcionar. En qualsevol cas, la proposta se sosté sense problemes, els seus protagonistes estan vius i ens interessen; i sap com generar tensió i expectació respecte al seu tram final. És, en definitiva, una construcció clàssica en tres actes que pot recordar al David Mamet de Glengarry Glen Ross, amb un desenvolupament eficaç i un sentit de l’humor molt honest.

12/07/2014
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Repòquer d’asos

Quan vaig saber que aquesta obra anava sobre una partida de pòquer vaig pensar que no m'agradaria, de la mateixa manera que detesto les pel·lícules que van sobre beisbol o futbol. Per sort, estava molt equivocat. La partida s'emmarca dins de la millor tradició de la dramatúrgia anglo-americana, i els seus personatges, com en tantes altres obres d'aquest tipus, són una colla de perdedors que busquen refer les seves relacions personals... sense saber-ne. Hi ha alguna cosa de Shepard i LaButte en la funció i moltes de Mamet, però podríem dir que Patick Marber -tot i ser britànic- ja té una veu pròpia dins del món teatral i cinematogràfic dels Estats Units, on les seves obres i guions s'han adaptat amb força èxit (Closer, Diari d'un escàndol, etc).

La versió que veiem al Romea és minuciosa i està molt ben dirigida per Julio Manrique, al que només se li pot retreure el ball country de la mitja part i alguna escena massa cridada. De totes formes, tot això són bagatel·les enmig d'una funció molt complicada que finalment es resol amb enginy i que atrapa a l'espectador de principi a fi. També hi tenen molt a veure els actors, que s'ajusten als seus rols a la perfecció. És cert que el personatge de Marc Rodríguez crida molt l'atenció per la seva efervescència, però jo em quedo amb la magistral interpretació d'un immens Ramon Madaula. Només per ell ja val la pena acostar-se a aquesta partida de pòquer...

12/07/2014
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Enganxats al pòker setmanal

Sempre els mateixos, el mateix dia de la setmana, al mateix lloc... quina monotonia! No, per a ells no, són ludòpates, estan enganxats i esperen aquesta nit amb candeletes. Avui, a més, hi ha un estrany convidat d'una manera estranya... Bona adaptació representada en una escenografia formidable sota una bona il·luminació, en un Romea amb disposició de butaques "clan dels Zaho". Els sis actors, molt ben dirigits per Julio Manrique, ens han fet patir, al menys als que no estem habituats al joc, aquesta forma compulsiva d'aniquilació. En aquesta partida, tot i que el pòker és un joc de suma zero, hi perden tots. Llegir més.

10/07/2014
ignasi tomás lopez-doriga

https://culturayalgomas.wordpress.com/2015/07/20/la-partida-perder-o-ganar-en-la-mesa-de-juego-y-en-la-vida/

22/07/2015
Neus Mònico Fernández

OPINIÓ:
Ens trobem davant d’una partida de pòquer on en cada mà guanyada o perduda, se’ns mostra les misèries que tenen cada un dels seus jugadors
Escenografia, dramatúrgia i actuacions espectaculars.
L’obra de Dealer’s Choice és del tot autobiogràfica, ja que es veu que l’autor va tenir bastants problemes en el joc.
És un text fantàstic, considerat com la seva òpera prima.
La partida de pòquer ens servirà per veure les misèries de cada jugador, tan si guanyen com si perden.
L’escenografia ens ha agradat molt; el públic a dues bandes, en el nostra cas per accedir al nostre seient (grada escenari) hem hagut d’entrar per la porta de l’entrada del restaurant de l’Esteva, cosa que he trobat molt original..
Un cop asseguts ens trobem dins del menjador del restaurant.
A la nostra dreta està la cuina, separada del menjador a través d’una paret imaginària on en un costat l’Esteva mira de quin lloc és millor per penjar un quadre i l’altre costat la cuina, on en Santi (el cuiner) anota en una pissarra imaginària el menú del dia.
L’obra es divideix en dos parts, però no hi ha cap pausa de l’obre.
El canvi d’escenografia va ser molt original; els actors baixen cap a la bodega per mitjà d’una trampilla i surten un altre cop per l’escenari , el qual s’anat transformant en la sala de joc on es reuneixen per fer la partida del diumenges. Els actors per medi d’unes llanternes de cap i ballant a ritme de música country transformen el menjador del restaurant en la bodega on succeirà la segona part de la representació…… la partida.
El tema que sona és “The Gambler” de Johnny Cash.
Un altre curiositat a destacar,i que ens va agradar molt; mentre dura la partida la taula va girant lentament.
Els personatges:
Tots els actors han estat Brutals !!!!!!!!!!! i els seus papers són bastant equilibrats, tot i que els papers que tenen més protagonisme són l’Esteve, en Carles (el seu fill) i en Ash (el convidat desconegut).
L’Esteve (Ramon Madaula) és un home divorciat, ex-hippy, que té un restaurant a Barcelona (lloc on adapta en Julio Manrique per que transcorri l’acció, ja que el text original passa a Londres),així que , ens trobem amb personatges catalans, excepte en Frank (un dels cambrers del restaurant) que és americà.
Un altre detall que ens situa a Barcelona és que en Santi vol portar a la seva filla al zoo, però potser al final…..on haurà d’anar és a la Pedrera.
Carles (Oriol Vila) és el fill de l’Esteve, un noi addicte al joc i ple de deutes.
Ash (Andreu Benito) és un home serio i misteriós.
Santi (Joan Carreras) és el cuiner, separat i amb una filla; un home de virtut fàcil, un bon home.
Max (Marc Rodríguez) és el personatge que posa una mica d’humor a l’obra. És un somiador, un ingenu amb un bon jan, que molts dirien que és “tonto”.
El transfons de l’obra no és la partida de pòquer ,més aviat en el fons se’ns parla de les misèries dels homes, dels vicis que ens consumeixen, de les relacions humanes i sobretot dels conflictes que hi ha entre pares i fills.
IMPRESCINDIBLE !!!!!!!!!!!!,No us la perdeu !!!!!

10/07/2014

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

6 grans estrenes que veuràs abans que ningú al Temporada Alta

Entre el centenar d’espectacles que oferirà el festival Temporada Alta, que se celebra del 8 d’octubre al 13 de desembre, hi ha una sèrie de propostes que es veuran per primera […]

7 setembre 2021