La malaltia

El 1926 es va estrenar a Berlin El mal de la joventut, l'obra més coneguda i aplaudida de Ferdinand Bruckner. En aquesta obra es tracta la relació d'un grup d'estudiants de medicina a principis del segle passat, quasi tots de casa bona, desesperançats i amb el nihilisme com a bandera. Tota l'obra és recorreguda, de dalt a baix, per un desig d'autodestrucció i derrota. La mort, en definitiva, està surant tota l'estona damunt del grup de joves... ja sigui com a amenaça o com a salvació. És precisament aquest darrer tema el que ha empès a Juan Carlos Martel Bayod a recuperar diversos fragments d'aquesta obra, i a barrejar-los amb altres elements. L'objectiu final, parlar del suïcidi i del desencís generacional entre els joves d'avui.

Com en altres muntatges de Martel, l'obra comença com si fos un assaig o una peça de teatre documental. Es barregen fragments de pel·lícules, dades numèriques, notícies sobre suïcidis coneguts -la vida de Jordi Mesalles torna als escenaris després de ser inspiració per a l'obra Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia- i entrevistes en directe amb els retalls escollits de l'obra de Bruckner. Sembla que el còctel hagi de quallar i que la suma d'elements hagi de donar llum al tema... Però, curiosament, no és així. Crec que els dos llenguatges (el purament teatral i el documental) no es fusionen com caldria, sinó que més aviat creen una frontera. Tota la part de docudrama em sembla original i molt interessant, però cada cop que escolto als personatges de Bruckner no els identifico amb els joves actuals. Potser sí en el fons, però gens en la forma.

El que no es pot negar, però, és que el repartiment és un autèntic encert. Dona gust veure sis intèrprets de menys de trenta anys amb tant de talent... Tot i que es fa difícil, destacaria -sobretot pel pes en la trama i pels riscos actorals que corren- a Guillem Balart, Mariantònia Salas i Elena Martín. Tot el treball de disseny escènic també mereix un capítol a part, sobretot per l'encert de barrejar tots els elements escènics amb els audiovisuals i per les bellíssimes imatges que deixa.

El suïcidi sempre és un tema delicat. A vegades s’aborda de manera tràgica, altres melodramàtica i, en el millor dels casos, des d’una òptica més reflexiva que lacrimògena. En qualsevol cas, es tracta d’una problemàtica molt preocupant de la qual, sigui com sigui, és necessari parlar-ne. D’entrada, La malaltia opta per un plantejament interessant: barrejar el teatre documental, nodrit de dades, estudis i reflexions actuals, amb càpsules de La malaltia de la joventut i altres peces audiovisuals connectades amb la història. Realment, l’obra de Ferdinand Bruckner exposa una realitat (principis del segle XX) que té moltes connexions amb la dels joves contemporanis: la depressió, l’amor romàntic, el capitalisme o la desafecció que els avocarà a la mort prematura o el feixisme. El problema, potser, és que els dos universos de l’espectacle no conviuen de forma orgànica i, més que retroalimentar-se, acaben per impedir desenvolupar els personatges o profunditzar en la temàtica pels constants talls d’un fil narratiu a un altre. Potser per aquest motiu, als intèrprets, a vegades, se’ls veu desubicats, tot i que ho compensen amb el seu talent interpretatiu.

Afortunadament, la posada en escena de Juan Carlos Martel funciona, la il·luminació és rica i efectiva, i els recursos audiovisuals tenen un notable bon gust. També l’ús de la música i les cançons ajuden a generar l’atmosfera adequada i deixen respirar el muntatge. Per tant, no es tracta d’una proposta innovadora, però encerta en algunes decisions (més enllà de la fallida dramatúrgia). Si l’objectiu principal era plasmar el desencís de tota una generació, queda assolit amb escreix. Llàstima que no s’hagi sabut fer d’una manera menys difusa.