La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística (periferias)

És important que existeixin espectacles experimentals de creació pròpia i, fins i tot, col·lectiva per trobar nous plantejaments teatrals i noves maneres d’exposar les inquietuds de la nostra societat. El perill d’aquest tipus d’exercici, però, és no aconseguir arribar de forma global a l’espectador que, al no tenir un arc narratiu per on caminar, pot perdre més fàcilment l’interès o quedar-se només amb certs fragments. La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística té, més o menys, els mateixos problemes que el seu títol: és dispersa, massa ambiciosa, vol abastar molts temes i acaba per fer-se llarga. La intenció era bona i, d’entrada, tant l’escenografia com l’espai sonor formen un perfecte embolcall pel viatge emocional que se’ns promet. Malauradament, la majoria dels textos són insubstancials, avorrits, les seqüències de moviment esgotadorament repetitives i el mateix passa amb tot el seu simbolisme: ni impacta, ni emociona, ni fa pensar. És una llàstima, ja que les actrius són bones i la cantant té una gran veu. Però, veritablement, només un dels monòlegs (el que es fa fora de l’escenari) té prou nivell per estar a l’altura de les pretensions del muntatge. No és gens fàcil parlar de temes com els límits de la llibertat, el feminisme, la infelicitat, la pròpia identitat, l’exili o el racisme perquè són complexos i es corre el risc de caure en una divagació pseudofilosòfica de grans titulars i buidor de contingut. Es valora, almenys, l’intent i la valentia, en aquest cas. Tant de bo el resultat hagués estat més encertat.

Parlar de grans temes -l'exili, el racisme, la llibertat, etc.- no vol dir fer-ho des de la transcendència, l'estranyesa i l'ampul·lositat. Això sovint espanta el públic actual, i el cert és que als deus minuts de començar aquesta obra de Teatro de lo Inestable molta gent està realment perplexa. Més tard es defineixen una mica més els personatges i les històries, però no és gairebé fins al final de tot que sorgeix algun text interessant (els que interpreta l'actriu María José Guisado) i unes idees que permeten connectar amb l'espectacle. La culpa de tot això potser resideix en que l'obra s'ha creat a partir de cinc autors, un director i un coreògraf, a part d'una cantant que va una mica per lliure. Sap greu que algunes troballes, com ara l'escenografia o alguns dels monòlegs ja citats, no formin per si sols un altre espectacle... potser menys pretensiós i més "de veritat". Un espectacle en el que potser no caldria un desgast tant gran per part de les quatre actrius però sí un intent d'esgarrapar més la pell de l'espectador, i no deixar-lo amb la mateixa sensació que tenia a l'entrar al teatre.  Al final, l'única cosa que em quedarà del muntatge és una de les frases projectades, amb la que estic molt d'acord: "El drama es que no tenemos drama".