La dona que va cridar tant que es va buidar és un espectacle de Maria Ten format per diferents monolegs on conviuen realitat i ficció.
Una peça que mescla les dificultats quotidianes d’una actriu catalana amb la fictícia veu oprimida dels personatges femenins d’Àngel Guimerà, i que sorgeix de la necessitat de desfogar-se, netejar-se i depurar-se. Però alhora és un cant a l’esperança i un homenatge a totes les dones que lluiten per aconseguir el seu somni.
L’Àgata, la Marta, la Blanca i la Maria Rosa (totes elles interpretades per la mateixa actriu) són les protagonistes d’aquesta història que transmet les pors, les inseguretats i els somnis de tota una generació de dones joves que busquen el seu lloc en aquest món incert que han heretat.
La dona que va cridar tant que es va buidar és un crit rabiós i esperançador dedicat a totes aquelles que no es rendeixen.

Durada:
60 minuts

Idioma:
Català

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 2

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Un crit alliberador des de fa secles

La Companyia “Les Fugitives” ens presenta aquest espectacle escrit, dirigit i interpretat per Maria Ten. És una reestrena ja que s’havia representat durant un mes de l’any passat.

És un crit femení acumulat al ventre des de generacions però personificat en quatre dones de les quatre obres més conegudes i més representades d’Àngel Guimerà, “La filla del mar”, “Mar i cel”, “Maria Rosa” i “Terra Baixa”. Quatre dones que han fet història per la vida que els va donar el teatre del segle XIX, Àgata, Blanca, Maria Rosa i Marta. Les de “Les Fugitives” són dones actuals que criden, ploren, demanen, supliquen, dubten i cerquen la felicitat tot i que a totes els costa trobarla. Molt pocs elements escenogràfics són necessaris per situar al públic en diferents espais i escenes. Marc Velasco Soldevila posa a disposició de l’actriu un element bàsic, una escala, que podria simbolitzar els triangles amorosos i destructius de les obres de Guimerà. La escala és el centre de l’escenari i de l’acció i en totes les escenes hi juga un paper diferent. És un excel·lent recurs per ser utilitzat en diferents posicions i moments escènics. No tan encertades són les prollongades ràfegues de llums estroboscòpics per demostrar la ràbia. Amb la imaginació que han demostrat amb altres elements, podrien haver trobat altres solucions.

Maria Ten és l’única actriu a escena i destaca la seva magnífica interpretació i versatilitat. Ella encarna les quatre dones canviant de veu, de registre o d’actitud corporal. Ella són totes les dones de les obres de Guimerà que el públic va descobrint al llarg de l’espectacle amb petites pistes, picades d’ullet que ens situen a cada una de les obres. Les reconeixem pel seu patiment, per la situació dramàtica que els toca viure, per la incapacitat que tenen per decidir sobre la seva pròpia vida, les seves inseguretats i dubtes i perquè pertanyen a un altre que mana i les destrueix. Han de canviar moltes coses perquè l’opressió s’alliberi amb un crit. Però elles ho fan i criden. Possiblement al mar o a les muntanyes de terra alta, Agata, Blanca Maria Rosa o Marta van cridar i ningú les va sentir sinó que es van quedar buides.

Aprofiteu a anar-hi que hi seran pocs dies.

19/05/2022
montse ten

Genial, brutal, sincera, real… emociona, conmou i empatitzes amb la història, i amb la frustració mentre t’arranca somriures.

02/10/2021

Deixa la teva opinió