La casa de Bernarda Alba és el nou espectacle de Produccions Faraute (Companyia Miguel Narros) amb direcció de José Carlos Plaza.

Sinopsi

Com tota obra clàssica -i la de García Lorca ja ho és- encara que nascuda en un passat molt proper, va creixent dia a dia, oferint-nos facetes diferents al compàs dels canvis de la societat.

Què diu als espectadors d’avui aquest drama de dones dels pobles d’Espanya? Doncs incideix en la posició de la dona en la societat amb els seus sostres de vidre, diferències salarials i la seva indefensió física davant la violència, provingui d’on provingui. (Bernarda ocupa, sense ser conscient o sent-ho massa, el paper de l’autoritat, de l’ús de el poder econòmic i la representació de l’ordre establert).

I aquesta seria la millor reflexió o lectura de l’obra des d’avui, segle XXI. D’on ve aquest poder establert que sembla inamovible, tingui l’aspecte que tingui?

I creiem que García Lorca parla dels nostres avantpassats. La història de Bernarda i les seves filles, com la nostra història, té les seves arrels abans del seu naixement. Arrels profundes, recargolades, d’un origen llunyà i perpetuades per qui sap quins foscos interessos. És un origen ancestral que es sustenta en la por. Bernarda, tem que tot canviï i aquest canvi li faci perdre la seva aparent i imposada entitat; tem no saber què fer amb una autèntica essència vital que la desequilibri, i per això, manté a foc les normes amb què la van educar. A l’igual podria dir-se de les seves cinc filles, inserides sense opció, en un món inflexible i ert però còmode, anestèsic i inculte que les anul·la i pel que venen la seva llibertat, excepte Adela i Maria Josefa …, l’acció d’intentar realitzar-se, és condemnada amb la mort i la bogeria.

Obra sobre els ancestres que no coneixen la comprensió ni la compassió cap a aquell ésser que han creat. Com Saturn devorant als seus fills, Bernarda és devorada i devora els seus desitjos i els de les seves filles, i com a conseqüència, les seves vides.

Poden actualment els nostres ancestres continuar devorant-? Sabem reconèixer-los, diferenciar aquells que ens ajuden a créixer dels que us destrueixen? Quin preu té avui la necessitat d’aquesta ruptura? Estaríem disposats a pagar-ho?

Sinopsi

Com tota obra clàssica -i la de García Lorca ja ho és- encara que nascuda en un passat molt proper, va creixent dia a dia, oferint-nos facetes diferents al compàs dels canvis de la societat.

Què diu als espectadors d’avui aquest drama de dones dels pobles d’Espanya? Doncs incideix en la posició de la dona en la societat amb els seus sostres de vidre, diferències salarials i la seva indefensió física davant la violència, provingui d’on provingui. (Bernarda ocupa, sense ser conscient o sent-ho massa, el paper de l’autoritat, de l’ús de el poder econòmic i la representació de l’ordre establert).

I aquesta seria la millor reflexió o lectura de l’obra des d’avui, segle XXI. D’on ve aquest poder establert que sembla inamovible, tingui l’aspecte que tingui?

I creiem que García Lorca parla dels nostres avantpassats. La història de Bernarda i les seves filles, com la nostra història, té les seves arrels abans del seu naixement. Arrels profundes, recargolades, d’un origen llunyà i perpetuades per qui sap quins foscos interessos. És un origen ancestral que es sustenta en la por. Bernarda, tem que tot canviï i aquest canvi li faci perdre la seva aparent i imposada entitat; tem no saber què fer amb una autèntica essència vital que la desequilibri, i per això, manté a foc les normes amb què la van educar. A l’igual podria dir-se de les seves cinc filles, inserides sense opció, en un món inflexible i ert però còmode, anestèsic i inculte que les anul·la i pel que venen la seva llibertat, excepte Adela i Maria Josefa …, l’acció d’intentar realitzar-se, és condemnada amb la mort i la bogeria.

Obra sobre els ancestres que no coneixen la comprensió ni la compassió cap a aquell ésser que han creat. Com Saturn devorant als seus fills, Bernarda és devorada i devora els seus desitjos i els de les seves filles, i com a conseqüència, les seves vides.

Poden actualment els nostres ancestres continuar devorant-? Sabem reconèixer-los, diferenciar aquells que ens ajuden a créixer dels que us destrueixen? Quin preu té avui la necessitat d’aquesta ruptura? Estaríem disposats a pagar-ho?

Fitxa artística
Veure fitxa sencera
Fotos i vídeos
Opinions de l'espectacle 1
  • JOSE GABRIEL DEL VIEJO
    JOSE GABRIEL DEL VIEJO
Enllaç copiat!